TEMA 5

TEMA 5: METODOLOGIA SISTEMÀTICA I TECNIFICACIÓ DE L’EDUCACIÓ

TEORIA GENERAL DE SISTEMES. CIBERNÈTICA. INSTRUCCIÓ PROGRAMADA. TAXONOMIES
NORD AMÈRICA 1950: INVESTIGACIONS UNIVERSITÀRIES.

Ludwig Von Bertalanffy, Teoria General de Sistemes: biòleg i filòsof austríac, reconegut per la seva teoria de sistemes fonamentada als anys 30 i difosa als anys setanta.

La Teoria General de Sistemes va ser una concepció totalitzadora de la biologia en la qual es considerava l'organisme com un sistema obert en constant intercanvi amb altres sistemes mitjançant complexes interaccions. Aquesta concepció dintre d'una Teoria General de la Biologia va ser la base per a la seva Teoria General dels Sistemes. Von Bertalanffy va utilitzar els principis exposats en el llibre Teoria General de Sistemes per a explorar i explicar temes científics, filosòfics i la concepció humanista de la naturalesa humana, oposada a la concepció mecanicista i robòtica. La Teoria General de Sistemes és un mètode que permet formar un grup de parts i objectes que interactúen i formen un tot o que es troben sota l’influència de forces amb alguna relacó definida amb la finalitat de constituir un model pràctic per a conceptualitzar els fenòmens que la reducció mecanicista de la ciència clàssica no podia explicar. Proporcionar un marc teòric unificador tant per a les ciències naturals com per a les socials, que necessitaven trobar conceptes com organització, totalitat, globalitat i interacció dinámica. L'individual perdia importància davant l'enfocament interdisciplinari i el mecanicisme veia el món seccionat en parts cada vegada més petites, la teoria dels sistemes veia la realitat com estructures cada vegada més grans.

Els sistemes en els quals intervenen els humans com element constitutiu, societat, educació, comunicación solen considerar-se sistemes oberts (Relació permanent amb el seu medi ambient. Intercanvia energia, matèria, informació. Interacció constant entre el sistema i el medi ambient). Són sistemes tancats (Hi ha molt poc intercanvi d'energia, de matèria, d'informació, etc, amb el medi ambient. Utilitza la seva reserva d'energia potencial interna) aquells en els quals fondamentalment els elements són mecánics, electrònics o cibernètics.

La Teoria General de Sistemes rep influències de les matemàtiques, presentant un univers compost per acumulació d'energia i materia, els sistemes (conjunt d’elements dinàmicamen relacionats entre si que realitzen una activitat per aconseguir un objectiu, operant sobre entrades i generant sortides). Si apliquem aquests conceptes a la psiquiatría,  s’ens intenta donar un nou enforcament al diagnòstic des d’una perspectiva global, ja que integra les besants biología, dinámica i social.

La Teoria General de Sistemes també es pot aplicar al procés educatiu per tal de  facilitar l’anàlisi dels factors que participen en ell i descriure el procés de programació-ensenyament-aprenentatge. Aquest enfocament esdevé un ‘’instrument de processament per assolit de manera més efectiva i eficient els resultats educatius desitjats, alhora que en una manera de pensar que subratlla la determinació i solució de problemes’’, segons Kaufman. Els elements per dissenyar intervencions instruccionals són: objectius i continguts, recursos materials, metodologia, professorat, alumnat i altres elements del context. La influència de la Teoria General de Sistemes pot veure’s en conceptes com sistema, estructura, model o algorisme. L’enfocament sistemàtic és un tipus de procés lògic que s’aplica per resoldre problemas i comprende la identificació del problema, determinar alternatives de solució, seleccionar una alternativa, posada en pràctica de l’alternativa seleccionada, determinar l’eficiencia de la realizació i revisar qualsevol etapa del procés.

Definició de conceptes:

Aparell: Conjunt d'elements o sistemes mecànics, elèctrics o electrònics que formen una unitat funcional.

Inducció: És el procés de raonament mitjançant el qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'exemples on s’atribueix una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues, permetent establir hipòtesis i avançar en el coneixement. Tot i així, s’exposa a les excepcions (mutacions)

Deducció: Operació mental per la que afirmem la veritat d’un enunciat partint de la veritat de  coneguts. A tota deducció formal li correspon una estructura i els raonaments poden ser vàlids o invàlids.

Analogia: comparança o relació entre diverses raons o conceptes; comparar o relacionar dos o més objectes o experiències, apreciant i assenyalant característiques generals i particulars, generant raonaments i conductes basant-se en l'existència de les semblances entre els uns i els altres.

Isomorfime: significa etimològicament 'igual forma', i amb això es vol destacar la idea segons la qual existeixen semblances i correspondències formals entre diversos tipus de sistemes en altres paraules Isomòrfic (amb una forma similar) es refereix a la construcció de models de sistemes.

Exemple de sistema obert aplicat a l’aula:
Es diuen sistemes oberts a totes les estructures en les quals intervenen éssers humans societats, i que tenen íntima relació amb el mitjà o ambient en el qual estan immersos. Amb altres paraules, el mitjà incideix en el sistema, que reverteix els seus productes en l'ambient. Tots dos es condicionen mútuament i depenen uns d'uns altres però perquè existeixi un sistema ha de trobar-se sempre un sistema superior. Tots els sistemes formen part com a subsistemes d'altres més elevats. El medi ambient és el conjunt de tots els objectes que puguin influir en l'operativitat d'un sistema, per això és un sistema superior que engloba d’altres.

Per exemple, estem en classe, en un curs de Formació Professional Ocupacional. Els alumnes accedeixen voluntaris a formar-se, cadascun d'ells per causes i interessos diferents, expectatives diferents i tal vegada, fins i tot, de professions i ambients dispars. Doncs bé, tots ells provenen d'un ambient, cadascú del seu, i al mateix temps amb característiques molt similars. El context individual ha marcat diferentment als alumnes, i al mateix temps el context social els pot tenir homogeneïtzats, almenys en part. També pot donar-se el cas que hi hagi alumnes extrangers en els quals el context social ja canvia substancialment. Doncs bé, aquests alumnes provenen d'un context, i són al mateix temps entrades d'un sistema obert: El curs de formació. Els alumnes ja han entrat en un sistema, que al seu torn depèn del sistema educatiu general, i del sistema cultural del nostre país. Existeixen altres entrades el programa del curs, els objectius del mateix, els mitjans i recursos, les capacitats del professor, l'ànim o motivacions immediates dels alumnes, etc. Si seguim amb l'exemple de la classe, les entrades seran els objectius per a aquest dia, els recursos d'aquest dia i la situació i condicionants reals d'aquesta jornada. La classe ha començat. Estem en ple procés de treball. En una sessió el procés està emmarcat en el que significa el treball a realitzar en aquesta sessió, que depèn d'un sistema superior, el curs, i d'un altre suprasistema més elevat, el sistema educatiu. En el moment de la sessió de classe, s'han de posar en funcionament tots els mecanismes necessaris per procurar un feedback correcte. En l'acció formativa que parlem, les sortides són els actes o aprenentatges i canvis de conducta, prevists per professors i alumnes per al desenvolupament de determinada acció formativa; la mateixa participació dels alumnes, els aprenentatges immediats o l'interès per la tasca que s'està realitzant. El feedback i l'avaluació contínua

Norbert Wiener, cibernètica: Norbert Wiener va ser l’impulsor cap a 1948 de la cibernética, l'estudi interdisciplinari de l'estructura dels sistemes reguladors centrant-se en funcions de control i comunicación, natural en els organismes vius i imitat en màquines i organitzacions. La cibernètica té com objecte el control i comunicació en l'animal i en la màquina i desenvolupar un llenguatge i tècniques que ens permetran abordar el problema del control i la comunicació en general. La cibernètica va donar gran impuls a la teoria de la informació a mitjans dels 60, la computadora digital substitueix l'analògica en l'elaboració d'imatges electròniques. En aquests anys apareixen la segona generació de computadores i la tercera, així com els llenguatges de programació.

La cibernètica té com objectiu l’estudi dels sistemes que es caracteritzen pel processament, emmagatzematge i transmissió de la información (sistemes cibernètics). Així doncs, podem establir una estreta relació aquests sistemes i els processos de presa de decisions, ja que aquestes últimes constituïxen el resultat de processos de la informació.  En l'aspecte cognitiu la cibernètica ocupa un lloc extremadament important, ja que els seus mètodes obren l'accés a les propietats integrals dels objectes i fenòmens sotmesos a estudi. En la recerca de tals propietats juga un rol important el sistema donatmque el propi concepte de sistema és inherent a la totalitat i no pot ser reduït a cap de les parts. D'aquí que els mètodes sistèmics i tots aquells que es deriven de la Teoria General dels Sistemes siguin part constitutiva del saber cibernètic.

La cibernètica educativa és aquella branca de la cibernètica que estudia al procés de preservació, desenvolupament i difusió de la identitat o cultura pròpia dels sistemes educadors i constitueix un nou mètode que orienta l’estudi i el perfeccionament del procés educatiu centrant-se en: informació, control, regulació, comunicació.

Entropia: L'entropia és una magnitut física que identfica la quantitat de desordre i d’informació. La informació té a veure amb qualsevol procés que permet fitar, reduir o eliminar la incertesa; de manera que el concepte d'informació i el d'entropia estan àmpliament relacionats entre si.

Negentropia: és el procés invers de l'entropia, i aquesta definit pel pas d'un estat de desordre aleatori a altre estat d'ordre previsible. La creació en l’àmbit religiòs  seria un procés negentrópic, com el pas d'un estat de desordre indiferenciat a un ordre organitzat. En relació amb la informació es pot dir que a major desordre o entropia, major és la quantitat d'informació necessària per a recuperar un missatge. El terme va ser utilitzat per primera vegada per Claude Elwood Shannon i creat per Norbert Wiener. Procés rítmic – Codificació – Ordre.

Benjamin S. Bloom, Taxonomia dels objectius de l'educació: psicòleg educatiu nord-americà que va fer contribucions significatives a la Taxonomia d'objectius de l'educació, l'aprenentatge i el desenvolupament cognitiu.

La Taxonomia d'objectius de l'educació és un intent d’ordenar jerarquicament els procesos cognitius que de es basa en la classificació de les operacions mentals en sis nivells de complexitat creixent que ha de dominar l’alumne depenent del domini de cada nivel. Qualsevol tasca afavoreix a un dels tres dominis psicològics principals: cognoscitiu (s'ocupa de la nostra capacitat de processar i d'utilitzar la informació d'una manera significativa: coneixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació), afectiu (reacions emocionals, actituds i a les sensacions que resulten el procés d'aprenentatge: recepció, resposta, valoració, organització i caracterització), o psicomotor (implica activitats físiques: percepció, disposició, mecanisme, resposta complexa, adaptació i creació). Bloom va desenvolupar una Taxonomia Jeràrquica de Capacitats Cognitives necessàries per a l'aprenentatge, la mesura i avaluació de les capacitats de l'individu, dissenyada per ajudar als Mestres a classificar objectius educatius. D’aquesta manera, els mestres han de tenir un pensament sistemàtic, precisió conceptual, taxonomies i terminologia unificada per programat les actuacions tot seguint el procés tecnològic, sense perdre de vista els objectius previst i avaluant segons els resultats, el valor afegit i les decisions.