TEMA 6

TEMA 6: CRÍTIQUES AL MODEL ESCOLAR DOMINANT

SOCIETATS OCCIDENTALS 1960-1980

Cap als anys 60 es despertà a la societat occidental un sentiment de rebuig al sistema escolar que dominava, el qual s’havia degradat. D’aquí sorgiren les critiques al model escolar dominant per part de pedagogs que intentaren posar una solució. 

Alexander Sutherland Neill: Mestre i pedagog escocès que fundà l’escola no-directiva Summerhill l’any 1921 durant la seva estància a Alemanya quan va adonar-se’n que els nens poden veure les conseqüències de viure sense ser pertorbarts per les restriccions i coaccions dels adults. L’escola Summerhill era un internat situat al sud d’Anglaterra on convivien nens i nenes de cinc a setze anys. Va ser una de les pioneres dins del moviment de les Escoles democràtiques, caracteritzant-se per la possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe i la dinàmica de les assemblees on tots participen per decidir les normes de l'escola (tothom és igual tant professors com alumnes i cadascú té un vot que val per igual, així l’alumne no es sentí inferior i té confiança en ell mateix).

Neill creía que el més important en un nen és el desenvolupament de les seves emocions, més que el progres intel·lectual, ja que un nen emocionalment sa pot treure recursos facilment que li servirán per fer el que vulgui al futur. A més a més refutaba la competivitat fomentada pels nens, el fonamental és l’equilibri emocional com factor clau per que els nens siguin persones felices, que és l’objectiu de l’educació (Rousseau). També refutava la repressió sexual i la imposició de valors puritans propis l’escola de principis del segle XX, afirmant que el sexe i la sexualitat formen part de la vida (Reich). Amb aquest principi ja veiem cap a on apunta la idea de llibertat de Alexandre Neill: el fet de que els nens disposin d’autonomia i llibertat no implica que a l’escola regni el libertinatge, ja que la vertadera llibertat és la que no suposa un abus dels drets aliens, asociada al respecte i la reponsabilitat, sense estar obligats a res (escull si vol anar o no a clase). El nen lliure ha d’autocontrolar-se sense represions i ho fa pel l’afecte que té per la resta donat la seva relació de respete. Així doncs, l’aprenentatge de la llibertat es basa en el respecte i en la convivencia (Lane), que es fonamenta en que ningu poseeixi tots els drets ni anule els dels altres (la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre). El nen ha de viure la seva propia vida per ser feliç. D’altra banda, estaba en contra de l’autoritarisme de l’escola tradicional que orpimia els nens i no respectava les seves pecularietats i manera de ser. Els nens han de ser com són i no obligar-los a res. L’escola ha d’estar en funció de la voluntat del nen, ja que aquest és bo per naturalesa i si té ganes d’aprendre ho farà de qualsevol manera. A Summerhill no hi ha exàmens finals, els coneixements adquirits depenen de la voluntat dels alumnes ja que sino s’els oprimeix i generen odi.

‘’En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad’’.

El mestre ha de colocar-se a la mateixa altura que els nens per tal de que no el vegin com un ésser superior al qual no es poden enfrontar i del qual poden tenir por, per que desenvolupin la seva confiança en ells mateixos i en el profesor com a guia. Amb aquesta confiança, els nens creuen en les seves possibilitats, una cosa que els motiva i els ajuda a progressar, veien que són els que formen la seva vida i educació. El nen esdevé el seu propi autocontrol sens repressions i s’aprèn a respectar-se, a l’hora que ho fa amb la resta de company. D’aquesta manera, dl respecte a la indivualitat es pot aprendre a respectar la societat.

Carl Rogers: Psicòleg que va fundar l’enfoc humanista a la psicología. Va participar en el desenvolupament de la terapia no directa, també coneguda com terapia centrada en el client o terapia centrada en la persona. 

La seva terapia es basava no solament en que el terapeuta no ha de guiar al pacient (però si ha d’estar allà mentre el mateix porta a terme el seu procès terapèutic), sinó que també també s’aplica a totes le interrelacions humanes. En altres paraules, el pacient busca una guía en el terapeuta i ho troba encara que aquest intenti no guiar-lo, sent el pacient el centre de la terapia.

Segons Rogers, la seva teràpia és de suport i no reconstructiva, s’ha d’aconseguir la independencia, autonomía i llibertat amb responsabilitat d’una persona sense dependre de ningú, han d’experimentar les seves introspeccions en el dia a dia, fora de la consulta del seu terapeuta. Per tant si aquest model de teràpia l’introduim a l’escola cadascú farà el seu procés d’aprenentatge sent l’educació un procès de constant transformació i desenvolupament del nen. L’educació ha d’estar centrada en l'alumne perque li aporti fe i confiança en ell mateix. Aquest concepte es desenvolupa a través de dos aspectos: la confiança en que el client pugui manipular la seva vida i solucionar els seus propis problemas i el fet de que qualsevol tipus de directivitat (senyament, orde) podría ser perjudicial pel desenvolupament de la persona ja que estariem impedint el seu creixement personal. Aplicat a l’educació, Rogers venia a dir que ni el pare ni el mestre han de dirigir la conducta del nen, només han de facilitar-la posant les condicions necessaries perque es desenvolupi tenint fe i confiança en les seves capacitats i possibilitats d’esforç i millora. La funció del mestre és, doncs, facilitar l’aprenentatge i crear un clima d’acceptació del grup, sent permisiu i comprensiu amb els alumnes, acceptant tots els membres del grupo. El procès educatiu será sense continguts precisos ni vàlids generalment, sense graus diferencials ni examens. La relació professor-alumne, és molt  important ja que no ensenya ca manera, ensenya a ser tu mateix. L’aprenentatge, per Rogers, ha de ser vivencial vivencial o significatiu, és a dir, ha d’adquirir valors sense que distorsionin la seva personalitat a través de l’experiència i les seves vivències. Cada persona ha de descubrir les seves normes i valors mitjançant l’interès, la responsabilitat i la creativitat, de manera que l’educació no pot ser igual per a tots perque cada persona viu el seu propi món que només ell coneix format per les seves vivències. L’educació ha de ser individual per protegir el nen dels efectes nocius de la societat i satisfer les seves propies necessitats, sentit-se bé i agust amb si mateix.

LA PEDAGOGIA INSTITUCIONAL
Aquest gran moviment pedagògic progresista es basa en l’anàlisis permanent de les institucions escolars. S’analitzen les institucions externes (regles exteriors al establecimient, programes, instruccions, distribución del personal según jerarquía etc. Sociologia educativa) amb la finalitat de procedir a la distribució del marge de llibertat en el qual el grup-classe pot administrar el seu funcionamient i treball a través de la creació d’institucions internes (regles interiors al establecimient y tècniques institucionals). Permet als alumnes fer-se càrrec de la seva formació, vistos com individus reponsables del seu aprenentatge. Aquest moviment ha causat canvis importants en els nostres mètodes d’ensenyament. És un conjunt de tècniques, organitzacions i de mètodes de treball i institucions internes nascudes de la pràctica de clases actives que col·loca a mestre i alumne en situacions nove que requereixen l’entrega persona, iniciativa, acció i continuitat. Es preten realitar una feina que no resulti avorrida pel alumnes, aportar una formació sistemática que treballi sobre la personalitat i la vida social (en cmpres de limtar-se al pla intel·lectual) i preparar l’alumne per l’anaàlisi de sistema social en el que viu, és a dir, el sistema burocràtic. És a favor de l’home i els seus valors, a la cerca de llibertat, autonomía, confiança i creativitat ja que es va crear en un context d’anorèxia ideológica i pretenia rescatar la ideología i la fe en una educació formadora i recuperadora de la llibertat.

Michel Lobrot: és un pedagog francès deixeble de Freinet, especialitzat en la psicopedagogia de Carl Rogers. El seu desig de transformar l’escola va fer que fundès la pedagogía institucional. Va trobar a Estats Units la psicologia social, que es troba en el punt de partida de la invenció de la no-directivitat. Al principi, es va establir un pont entre els models pedagògics i els models polítics. Ha estat així com, a Amèrica, s'han posat en relació: la pedagogia liberal amb la idea democràtica, la pedagogia autoritària amb la autocràcia, el deixar fer amb l'anarquia. Els conceptes bàsics de la seva obra són:

Autogestió: activitat que porta a un individu a rendre les seves pròpies decisions, a elaborar l’organització de la seva feina i els objectius que vol cumplir.

Autogestió pedagògica: es defineix com el conjunt d’activitats d’un grup.

Grup diagnòstic: eina utilitzable per aconseguir la formació de les relacions socials mitjançant grups de 10-15 participants sota la dirección d’un monitor especialitzat.

La seva pedagogía permet que els coneixements adquirits estiguin en relació amb els interessos dels alumnes mitjançant una institucio dinámica, acollidora i facilitadora que torn la clase autogestionada amb membre independents, autònoms i creadors. D’aquesta forma, el mestre esdevé un consultor al serve del grup al qual s’el pot preguntar sobre mètofes, organització i contingut, renunciant a la seva autoritat i poder, limitant-se a obtener serveis. La clase  s’autorregula i autogoverna segons les seves pròpies iniciatives, fixant horaris, activitats, objectius de treball i sistemes de control.L’alumne es mostra lluire per prendre les seves decicions i analitzar les seves pròpies intervencions, sent crítics, analítics i reflexius.

Georges Lapassade: Filòsof, psicosociòleg i etnòleg francès també fundador de la corrent francesa ‘’pedagogia institucional’’. Afirmava que es el lloc en el que s’articulen les formes que adopten les determinacions de les relacions socials, aixñi que l’anàlisi institucional consisteix en l’estudi d’instànces estructural en les que ocurreixen fenòmens individuals, grupals, de clase… L’objecte d’anàlisi és l’estudi del carácter dialèctic d’un grup organitzat. Parla del pla de treball individual en el que els nens escullen el tema de traball.

René Lourau: Sociòleg francés que considera que les formes socials i visibles són des de el momento en que són dotades d’organització jurídica (empresa, escola, hospital…). Afirma que a totes les institucions es donen instancies: l’instruit (la propia institució al i com es concebida i donada al grup) i l’instruyent (accions que realitzen els membres duna institució amb la finalitat de satisfer les seves necesitats i resoldre problemas).

Les seves aportacons més importants són una teoría una metodología de lectura i una técnica d’intervenció en institucions. S’interesà per una pedagogía instiucional militant en moviments antipedagògics, antipsiquiàtrics i grups anarquistes. Fundador del socioanàlisi que persegueix posar en manifest els implícits institucionals, sent la institució una cosa que forma part de la base social. La seva teoría institucionalista té  aveure amb el concepte d’implicació que desenvolupa els diversos tipus d’implicció que determinen les intervencions dels membres i la manera en que les institucions operen més enllà de la consciencia dels subjectes suports.

Herbert Marshall McLuhan: Va ser un educador,filòsof i estudiós canadenc. Presentà tres punts clau per l’estudi que l’impacte de les noves tecnologies pot portar per institucions que poc han variat en la seva forma d’ensenyar. Creu que les tecnologies no han d’estudiar-se com a móns llunyans a la realitat que no són útils per desvirtuarla, ja que en el seu ús social generen noves formes d’expresió i de percebre la realitat. Ens egon lloc, es centra en mesurar la manera de que aquests nous llenguatges impacten en els esntitucions que tradicionalment han realitzat una funció social per la generació, transformació, transmissió i conservació del coneixement. En tercer lloc, creu qu les noves tecnologies podien convertir-se en un instrument per al mestre.

Així doncs, les noves tecnologies obren noves possibilitats de llenguatge i expressió a qui participa en elles. Cada avanç tecnològic en el camp de la comunicació impacta en el conjunt d’institucions social que el precedeixen al temps que aquestes es preocupen en estudiar la manera en que les noves tecnologies poden ser integrades a la seva tasca i millorar la societat.

En la introducció a The Gutemberg Galaxy McLuhan diu que la paraula ambient hagués estat preferible per descriure el període però després reflexiona: El terme galàxia expressa perfectament al conjunt simultani i recíproc de diversos factors no directament relacionats entre si. Per McLuhan, la civilització és equiparable a la cultura de l'escriptura. 

Ivan Illich: Va ser un pensador polifacètic i polèmic, autor d'una sèrie de 45 crítiques a les institucions clau del progrés en la cultura moderna. Es va ocupar a formular profundes crítiques a l'educació escolar. Facilitar millors escoles als que tenen menys mitjans. La desescolarizació és un moviment que demana la desaparició de l'escola com a reacció radical al mite de l'escola com a institució que educa. El llibre sociedad desescolaritzada és una crítica sobre els plans d’estudi del seu temps. A través d'exemples reals sobre la naturalesa ineficaç de l'educació escolaritzada, Illich es mostrava favorable a l'autoaprenentatge, recolzat en relacions socials lliurement intencionades en trobades i converses fluïdes i informals. La institucionalització de l'educació marca una tendència cap a la institucionalització de la societat, i per contra les idees de donis-institucionalització de l'educació podrien ser un punt de partida cap a la donis-. I aquí és on la radicalitat de les seves idees queda clara. Com a pensador holístic, amb una intel·ligència formidable i una erudició cultural amplísima, Illich sempre va plantejar les seves anàlisis en els termes més amplis possibles, però precisos en les seves crítiques. El llibre és més que una crítica, doncs conté propostes en positiu per reinventar l'aprenentatge al llarg de tota la societat i de tota l'existència de cada individu. És de particular importància la seva proposta de crear "teranyines d'aprenentatge" recolzades en tecnologies avançades. S'ha de lliurar la missió educativa a la societat de convivència i humana, que ofereix a l'home la possibilitat d'exercir l'acció més autònoma i més creativa, amb ajuda de les eines menys controlables pels altres. Un veritable sistema educatiu haurà de teenir els següents objectius:
- Cal donar accés a les fons existents a tots els que vulguin aprendre, sense importar l’època de la seva existència
- Cal que els que desitgen impartir els seus coneixements puguin trobar una altra persona que desitgi adquirir-los
- Un sistema tal suposaria l'existència de garanties constitucionals acordades a l'educació, per evitar que el que aprèn hagi de sotmetre's a un programa obligatori i una segregació fundada en la possessió de certificats i diplomes.

‘’La escuela parece estar eminentemente dotada para ser la iglesia universal de nuestra cultura en decadencia’’

Everett Reimer: Pedagog orientat cap a la desescolarització. En 1970 va L'escola ha mort, un text crític amb els sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta (per a molts encara ho segueixen sent) i un conjunt d'arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars.

El llibre està dividit en 13 petits capítols on s'analitza sense complexos l'espais escola. Així, mitjançant un llenguatge senzill i precís Reimer explora sense complexos qüestions bàsiques referents a les escoles “El cas contra les escoles”, “Què fan les escoles?”, “Què són les escoles?”, “D'on van sortir les escoles?”, “Són possibles les institucions democràtiques?”, “El paper revolucionari de l'educació” o “El que cadascun de nosaltres pot fer”.

L’escola actual atempta contra la salut mental, ofega la creativitat i solament és guardería i funcionarial de docents.

Paul Goodman: Poeta i escriptor anarquista que va destacar per les seves severes crítiques al sistema educatiu. El fonament de la seva pedagogía progresista era emfatitzar la creativitat i tenir noció de l’autorregulació com influència en la planificació didàctica, especialment en la educació llibertària.

Afirma que si considerem el nen o jove un medi social al mateix temps en una educaciño basada en l’experiència, la pedagogia pot concebir-se com una activitat que apareix en la frontera de contacte. Així doncs, la creativitat tant del nen o jove com de l’educador apareix com essencial per promoure aquest contacte, és a dir, l’experiència.

Pierre-Félix Bourdieu: La teoria del pedagog francès Bourdieu està constituida por un punto que parteix de l’anàlisis de la part social en el cual nos abocamos a caracterizar las estructuras sociales externas (social fet cosa) i la consideración de las estructuras sociales internas, subjetivas (social fet cos). El treball pedagògic, la inculcació, produeix un habitus propi de la classe social:

El habitus és la generació de pràctiques que estan limitades per les condicions socials que les suporta, és la forma en què les estructures socials es graven en el nostre cos i la nostra ment, i formen les estructures de la nostra subjectivitat. Aparentment el habitus sembla alguna cosa innata, encara que es forma d'esquemes de percepció i valoració d'una estructura social. Fa referència a allò que s'ha adquirit i s'incorpora en el cos de forma duradora. D'aquesta concepció Bourdieu intenta trencar amb el dualisme existent fins al moment entre el fisicalisme objectivista sense subjecte i el subjectivisme fenomenològic sense estructura.
És el punt en el qual convergeixen la societat i l'individu, doncs és una ona, que d'una banda ens diu la manera a ser, o és la manera en la qual un ja ha assimilat els seus patrons i la voluntat d'un propi i de voler, o no, modificar aquest habitus. El producte d'una empresa d'aprenentatge que tots els camps socials utilitzen per exercir control i apropiació. Tota acció pedagògica és objetivament una violencia simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari.

La seva Escola Capitalista (juntament amb Roger Estabelet) ens mostra una l'escola que és un aparell ideològic de l'Estat, un instrument de lluita de classes marcat per condicions històriques del país. Les escoles capitalistes defensen la divisió en dues xarxes (primària-professional i secundària científica), separació escolar que aïlla l'escola de la producció, domini de la ideologia burguesa, rebuig de la ideologia proletària, l’estudi empíric sobre educación i treball, el nivel d’instrucció no depen de la capacitat i separació dels alumnes per edats. L'escola capitalista va unida al capitalisme i ha de desaparèixer amb ell. 

Emanuel Munier: filòsof francés cristià que es va interessat molt en problemàtica social y política, sent el fundador del movimient personalista.

El personalisme és un corrent filosòfic que té com a base la persona, considerant l’ésser humà com un ésser autònom i independent, social i comunitari per naturalesa. L’home és un ser lliure, transcendent i moral, capaç d’estimar i d’actuar en funció d’un progrés de les seves potències determinades naturalment. No es tracta només d’estimar, sinó d’educar per l’amor i la transcendència (contra el relativisme o el objectivisme impersonal dels valors) a una nova humanitat, despertant a la persona. La seva teoria és, doncs, orientada cap a l’ètica (valors) i la metafísica (sentit religiós) induïda per la família i la comunitat que fa interioritzar i aconseguir el procés. La relació entre educació y el personalisme es basa en “Una pedagogía cuyo espíritu va orientado a cada una de las personas sobre las que incide, para que se realice como tal, es decir, que alcance el máximo de iniciativa, de responsabilidades y vida espiritual, es un compromiso responsable y libre con los hombres de la comunidad social en la que se desarrolla”. Parlem d’una formació integral, de la formació de la persona considerant habilitats, valors, interessos i capacitats, orientat a la recerca de la vocació de cada persona perque pugui realitzar-se correctament. L’educació juga un paer fonamental en el respecte de la llibertat de la resta, amb alumnes que sàpiguen aprendre i transformar el seu entorn. Així doncs, l’escola i els mestres han de contribuir a afavorir l’aprenentatge i la creativitat de valors que condueixin els nens a ser millors persones amb accions que els serveixin com a reflexió, vivint intensament i profundament construint un coneixement autònom.

Lourenzo Milani: sacerdot i pedagog italià creador de l’Escola de Barbiana. Amb la seva pedagogía de liberació va criticar la educació bancaria que diposita coneixements als alumnes i

L’escola que mantenia les desigualtat socials i promovia diferents tipus de classisme. En front a això proposà la doposcuola: llibertadora i igualtaria.

Considerava el més importar exigir responsabilitat en la tasca propia d’educar, acollint en la seva escola parroquials als fracassats de l’escola oficial i demostrant que no ho són per falta de capacitat sinó per la imparcialitat dels Mestres. La seva escola en Barbiana era individualitzada i adecuada a les caracterísitiques de cada alumne, establint preferències a aquells amb menys recursos intel·lectuals. Fomentà les actituts comunitaries en lús de materials i activitats i en la re, resolent problemas en colectiu. Basava el seu ensenyament en llengues i escriptura que feien posibles l’expressió de la cultura i la comunicación humana. Utilitzà el periodic per exercir l’experit crític, els tallers amb treballs manuela i l’observació de la natura. Així va ser com va crear una escola que va donar al poble coherencia de la raó, el sentit i valor del temps, la consciencia de clase oprimida i l’importància de la llengua.

"Con frecuencia me preguntan los amigos como hago para llevar la escuela y cómo hago para tenerla llena.

Insisten en que escriba un método, que les precise los programas, las materias, la técnica didáctica.

Se equivocan de pregunta. No deberían preocuparse de cómo hay que hacer para dar escuela, sino de como hay que ser...¡No se puede explicar en dos palabras!...Hay que tener las ideas claras respecto a los problemas sociales y políticos. No hay que ser interclasista, sino que es preciso tomar partido. Hay que arder del ansia de elevar al pobre a un nivel superior. No digo ya a un nivel igual al del la actual clase dirigente. Sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo"

Paulo Freire: Educador brasilé i influent teòric de l’educació reconegut pels seus programes d'alfabetització d'adults. Educà mitjançant l’humanisme, donant molta importancia a les paraules. Les escoles han d’acceptar el procès de canvi per transformar-se, ve de fora però parteix de dins.

Orienta la seva obra pedagògia envers una educación lliberadora i a la humanitazió de l’home a través de la concienciació. Com a pedagog de l’oprimit, busca la pedagogía de l’home basada en una vertadera generositat, humanista i no humanitarista, criticant la pedagogía que parteix de l’egosime camuflat en falsa generositat que fa dels oprimits objecte del seu ‘’humanitarisme’’, mantenint la seva opresió (és l’instrument de la deshumanització). Per aquests motiu, la pedagogía no po ser elaborada ni practicada pels opresors. L’educador necesita l’educand i a l’inversa. Per tal de que la persona s’alliberi ha de ser implicat en un poder polític, ja que això comportaría que s’alliberès de la manipulació i la domesticació, desenvolupant la seva capacitat crítica-reflexiva. S’ha de donar la paraula als oprimits i alfabetitzar amb conciencia (no ideologitzadora, no doctrinaria). Anafabets sí, però amb cultura del seu àmbit, ensenyà als camperols vocabulari del seu àmbit i ha escriure-ho, d’acord amb els seus interessos. Introdueix el diàleg socràtic ja que considera que tenen alguna cosa a dir.

Les vint màximes de Paulo Freire:

1. Es necesario desarrollar una pedagogía de la pregunta. Siempre estamos escuchando una pedagogía de la respuesta. Los profesores contestan a preguntas que los alumnos no han hecho.
2. Mi visión de la alfabetización va más allá del ba, be, bi, bo, bu. Porque implica una comprensión crítica de la realidad social, política y económica en la que está el alfabetizado.
3. Enseñar exige respeto a los saberes de los educandos.
4. Enseñar exige la corporización de las palabras por el ejemplo.
5. Enseñar exige respeto a la autonomía del ser del educando.
6. Enseñar exige seguridad, capacidad profesional y generosidad.
7. Enseñar exige saber escuchar.
8. Nadie es, si se prohíbe que otros sean.
9. La Pedagogía del oprimido, deja de ser del oprimido y pasa a ser la pedagogía de los hombres en proceso de permanente liberación.
10. No hay palabra verdadera que no sea unión inquebrantable entre acción y reflexión.
11. Decir la palabra verdadera es transformar al mundo.
12. Decir que los hombres son personas y como personas son libres y no hacer nada para lograr concretamente que esta afirmación sea objetiva, es una farsa.
13. El hombre es hombre, y el mundo es mundo. En la medida en que ambos se encuentran en una relación permanente, el hombre transformando al mundo sufre los efectos de su propia transformación.
14. El estudio no se mide por el número de páginas leídas en una noche, ni por la cantidad de libros leídos en un semestre. Estudiar no es un acto de consumir ideas, sino de crearlas y recrearlas
15. Solo educadores autoritarios niegan la solidaridad entre el acto de educar y el acto de ser educados por los educandos.
16. Todos nosotros sabemos algo. Todos nosotros ignoramos algo. Por eso, aprendemos siempre
17. La cultura no es atributo exclusivo de la burguesía. Los llamados «ignorantes» son hombres y mujeres cultos a los que se les ha negado el derecho de expresarse y por ello son sometidos a vivir en una «cultura del silencio».
18. Alfabetizarse no es aprender a repetir palabras, sino a decir su palabra.
19. Defendemos el proceso revolucionario como una acción cultural dialogada conjuntamente con el acceso al poder en el esfuerzo serio y profundo de concientización.
20. La ciencia y la tecnología, en la sociedad revolucionaria, deben estar al servicio de la liberación permanente de la HUMANIZACIÓN del hombre.

Henry Giroux: crític cultural nord-americà fundador de la pedagogía crítica, conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior, estudis sobre els mitjans de comunicació, i la teoria crítica. Defendor de la democràcia radical, s'oposa les tendències antidemocràtiques del neoliberalisme, el militarisme, l'imperialisme, el fonamentalisme religiós, i els atacs que ocorren sota l'estat neoliberal sobre el salari social, la joventut, el pobre, i l'ensenyament públic i superior.

La pedagogia crítica troba el seu sustent en la teoria críticam que inventà una nova manera de llegir la realitat, capaç de respondre als problemes socials del món. Surgí com una pedagogia responent que implica una reacció generada desde una reflexió conscient. Es caracteritza per la formació de l’autoconciència per poder crear un procés de construcció de significats recolzats en les experiències personals, la transformació social en benefici dels més dèbils (considera les desigualtsts social), pertemtre als professors identificar els limitacions dels alumnes i potenciar les seves capacitats per que s’autosuperin i la fonamentació en participació, comunicació, humanització, transformació i contextualització (família, societat, cultura i educació).

“La educación debe tener presente estas relaciones y determinar cómo las condiciones estructurales de la sociedad influyen en el proceso educativo.”

Michael Apple: Pedagog crític nord-americà centrat en l'educació progressista contemporània.

La teoria educacional d'Apple està centrada en l'humanisme (derivat del moviment del potencial humà), proposant un currículum humanista que rebutja els models que enfatitzen les assignatures clàssiques i l’aprenentatge conductivista. Destaca la relació entre el que percep com la dominació política, econòmics i cultural de l’individu  amb les escoles i la societat, unit a la consciencia del sentit comú. És a dir, les estructures de la nistra societat (incluint les escoles) porten significats i condicions que mouen les nostres vides i preñen control sobre nosaltres mateixos. També destaca la desigualtat econòmics i cultural en la societat, que en les societats tecnològiques es distribueix, jugant un rol principal en la transmisió de formes de coneixement.

Basil Berstein: Sociòleg i lingüista britànic conegut per les seves aportacions a l’educació. Preocupat pel fracàs escolar de les classes treballadores, va realitzar una sèrie d'investigacions empíriques i desenvolupà un instrumental heurístic per comprendre la relació entre les funcions en el sistema educatiu i l'estructura de classes socials. Opina que l'escola exerceix un paper en la reproducció de les desigualtats de classe social, gènere, raça, regió i religió. El seu objecte d'estudi és l'aula. A partir de la seva observació sistemàtica, busca una teoria capaç de comprendre la relació del micro (l'aula) i el macro (la societat). Pensa la relació pedagògica com un laboratori de totes les relacions socials.

Defineix els codis com principis que regulen els sistemes de significació que seleccionen i integren les maneres d’actuar. Hi ha de dos tipus: restringit (depen del context i està emmarcar en l’àmbit de la producció, per la qul cosa és empleat per la clase trballadora) i l’elaborat (no depen del context i es individualista, emmarcat a l’àmbit de la reproducció de la clase dominant). Segons Bernstein, el contingut de la forma epdagogia actua de forma selectiva en els estudiants, en les relacions de desigualtat ja que els que poseeixen el codi elaborat superen als del restringit, que fracasen als seus estudis en un procés de selecció arbitrari i natralitzat.

Bernstein estableix una relació entre llengua i classe social, afirmant que les relacions socials filtren el llenguatge i ho adapten a processos de comunicació desigual. Formula la teoria dels codis lingüístics que esmenta les transformacions socials i el seu impacte en el sistemes de significació.