TEMA 10

TEMA 10: CENTRES EDUCATIUS. AUTONOMIA, DIRECCIÓ,  AVALUACIÓ I SUPERVISIÓ

Llei d’Educació de Catalunya – LEC 2009
La Llei d'educació de Catalunya (LEC) va ser posada en vigor el 17 de juliol de 2009 en mans de la Generalitat de Catalunya, sent la primera llei d'educació de Catalunya i amb l'objectiu de donar resposta a les necessitats educatives de la societat catalana. Si més no, el sistema escolar de Catalunya és un subsistema del sistema escolar d'Espanya (Lei Orgánica de Educación, LOE 2006) i, a l'hora, es deriva de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006 que permet a la Generalitat desplegar per llei un model educatiu propi que amplia les seves competències en l'àmbit educatiu, determinant el dret d'accedir a una educació de qualitat en condicions d'igualtat. Responent a l'Estatut, la Generalitat ha d'establir un model educatiu d'interès públic que garanteixi aquests drets i respongui a la canviant societat actual. Sistema dimensió col•lectiva de la pedagogia s’expressa amb finalitats polítiques

Els principis de la LEC són:
•    Educació, dos conceptes: Equitat i excel•lència
Equitat com a igualtat d'oportunitats d’accés i de promoció.
Excel•lència com a principi de qualitat del sistema educatiu

Aquests dos conceptes garanteixen la llibertat, l'esforç i la convivència com a eixos bàsics de la ciutadania catalana.
•    Educació, una cultura comuna: Assoliment de la cohesió social i la identitat compartida.
Cohesió social: l'escola ha de transmetre uns principis cívics comuns
identitat compartida: llengua i cultura catalana com a eixos d'aquesta identitat compartida per adhesió.

La LEC estableix quatre drets dels quals disposen i haurien de fer us tots els centres educatius per tal de desenvolupar-se correctament. Aquests són:
Autonomia: És la capacitat que té un centre educatiu de prendre decisions sobre gestió del centre, necessitats pedagògiques, qüestions organitzatives, gestió de recursos humans i materials. Així doncs, els centres han d'elaborar un projecte educatiu que contingui els elements necessaris per orientar l'acció educativa, que és la màxima expressió de l'autonomia dels centres educatius, recull la identitat del centre, n'explicita els objectius, n'orienta l'activitat i hi dóna sentit amb la finalitat que els alumnes assoleixin les competències bàsiques i el màxim aprofitament educatiu. El projecte educatiu incorpora el caràcter propi del centre i contribueix a impulsar la col.laboració entre els diversos sectors de la comunitat educativa i la relació del centre amb l'entorn social, i ha de tenir en compte, si n'hi ha, els projectes educatius territorials. Els centres que exerceixen la autonomia pedagògica compleixen amb el currículum que marca el país perquè és una garantia per als ciutadans com les escoles Decroly i Horitzó. L’organització va més enllà de la pedagogia (horaris, espais) demana aspecte organitzatiu, departaments tancats i clàssics a secundaria, no apliquen l’autonomia que haurien d’aplicar. En anglès responsiveness.

Els centres educatius disposen d’autonomia en els àmbits:
•    Pedagògic [LEC:97]: autonomia que s’exerceix a partir del marc curricular establert per tal de concretat objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació. A més a més, aquesta autonomia pedagògica no pot comportar en cap cas discriminació en l’admissió d’alumnes.
Els centres que presten el Servei d’Educació de Catalunya han de determinar les característiques específiques de l’acció tutorial, del projecte lingüístic i de la carta de compromís educatiu, orientats a donar resposta a les necessitats dels alumnes amb la finalitat que assoleixin les competències bàsiques i el màxim aprofitament educatiu, d’acord amb les seves possibilitats individuals.
•    Organitzatiu [LEC:98]: l’autonomia organitzativa consisteix en l’estructura organitzativa pròpia a cada centre i les seves normes d’organització i funcionament. Les decisions que es prenen sobre l’organització i el funcionament dels centres s’han d’ajustar als principis d’eficàcia i d’eficiència i s’han d’orientar a garantir el dret a una educació de qualitat a tots els alumnes, en aplicació del projecte educatiu i dels objectius generals de l’educació. En els centres públics, la direcció de cada centre ha d’impulsar, i adoptar mesures per a millorar la seva estructura organitzativa d’acord amb les competències les òrgans de govern. En els centres privats sostinguts amb fons públics, el titular de cada centre juntament amb el claustre de professors ha d’adoptar les decisions sobre l’estructura organitzativa del centre amb el vist i plau de consell escolar.

•    Gestió de recursos humans i materials [LEC:99]: La gestió dels centres públics és responsabilitat de la direcció de cada centre i l’autonomia comprèn, amb les limitacions aplicables en cada cas:
a) La gestió del professorat, del personal d’atenció educativa i del personal d’administració i serveis.
b) L’adquisició i la contractació de béns i serveis.
c) La distribució i l’ús dels recursos econòmics del centre.
d) El manteniment i el millorament de les instal•lacions del centre, en el cas dels centres que imparteixen educació secundària.
e) L’obtenció, o l’acceptació, si escau, de recursos econòmics i materials addicionals.
El Govern pot establir un sistema de provisió de llocs de treball i de direcció de caràcter extraordinari.
La gestió dels centres privats sostinguts amb fons públics correspon a llurs
titulars, sense cap altra restricció que les establertes amb caràcter general per la legislació educativa i laboral i les que deriven de les finalitats i els principis que regeixen el sistema educatiu i el Servei d’Educació de Catalunya.

•    Direcció: Tot centre ha de tenir un director, una persona que tingui desenvolupades unes funcions directives professionals amb condicions de treball diferenciades de la resta dels docents de manera formada i estable. La direcció ha d'ocupar-se de consolidar un equip pedagògic i administratiu necessari i estable pel centre, així com definir perfils de docents que responguin a les necessitats del projecte i decidir sobre recursos econòmics per posar en pràctica inicatives que permetin desplegar el seu projecte i la contractació dels serveis necessaris per assolir els objectius.
•    Avaluació: L'avaluació del sistema educatiu és el procés que descriu, analitza, valora i interpreta les polítiques, les institucions i les pràctiques educatives amb l'objectiu de mantenir-les, desenvolupar-les o modificar-les per tal de contribuir a millorar la qualitat, l'eficiència i l'equitat del sistema educatiu, col•laborar en la transparència del sistema educatiu, analitzar i aportar informació sobre el grau d'assoliment dels objectius educatius, retre comptes i oferir informació sobre el procés educatiu, els seus agents i els seus resultats, orientar i elaborar recomanacions sobre polítiques i pràctiques educatives i promoure la igualtat d'oportunitats i possibilitats educatives.

És molt important que l'avaluació educativa és doni amb una primera avaluació individual de l'alumnat, ja que els alumnes són el centre d'interès del centre, al voltant dels quals s'han de desenvolupar totes les accions del centre educatiu, que han de respondre a les seves necessitats. En segon lloc, s'avaluarà als grups-classe en conjunt per valorar el seu nivell i rendiment com a grup, tenint en compte el treball en equip, el grau d'interacció i de relació entre els membres i el rendiment com a grup. Seguidament s'avaluarà el procés d'ensenyament i aprenentatge que imparteix el mestre al seu grup-classe i a cada alumne en particular per detectar si funcionen correctament amb les necessitats i interessos de l'alumnat. L'organització del centre que ha de garantir als infants l'estabilitat i la regularitat necessàries per a facilitar-los l'aprenentatge, i també l'autoestima amb relació a tot el que aprenen i l'equip professional seran objecte d'avaluació per tal de millorar l'eficiència del sistema educatiu, així com l'avaluació del centre escolar en el seu conjunt. L'avaluació dels centres pot ser:

•     Interna - procés de diàleg, participat per tota la comunitat educativa,
que ens mena la reflexió compartida, per consensuar propostes de millora en el centre. El centre s’avalua ell mateix (autoavaluació), amb la participació dels diversos òrgans de govern i coordinació del centre, així com en determinats membres dels diversos sectors de la comunitat educativa. Està fonamentada en el diàleg i en el consens dels objectius i criteris d’avaluació que es marca el mateix col•lectiu i parteix de la situació inicial de cada centre, tenint en compte les seves característiques, les seves necessitats i les seves possibilitats de millora.
•    Externa tècnica - Comporta l'anàlisi de documentació elaborada pel centre, la realització d'entrevistes amb membres dels equips directius, claustres, consells escolars, AMPA, la participació en sessions de treball dels equips de professors: equips de cicle, departaments i seminaris, grups de treball i comissions, juntes d'avaluació i l'observació directa del desenvolupament de l'acció docent a les aules i dels treballs dels alumnes. Els avaluadors poden ser inspectors d'avaluació, membres de l'Administració, investigadors, equips de suport a l'escola, etc.

•    Social: per part dels pares i del consell escolar
L’avaluació del sistema es farà mitjançant mostres, indicadors, proves estandarditzades i qüestionaris als alumnes i al consell escolar.

•    Aquest és el Model integral d’avaluació de la qualitat del sistema educatiu (Castillejo, 1988), a partir del qual podem avaluar la qualitat del sistema educatiu d’un país o d’un centre educatiu. Entenem que l’Input són els alumnes i l’entorn, de manera que l’anàlisi amb l’output (formació) es donarà mitjançant el sistema educatiu, el qual es divideix en:
•    Espai legal
•    Espai organitzacional
•    Espai tècnico-pedagògic
•    Espai econòmic
Aquests quatre espai s’han de donar amb eficiència i eficàcia, és a dir, s’han de veure resultats que corresponguin als objectius establerts pel centre i els docents mitjançant els recursos dels quals disposin. Els criteris d’avaluació són subjectius a les condicions de cada centre i a les característiques dels docents que treballen en cada centre.
•    Supervisió: L'Administració educativa de la Generalitat regula, planifica, ordena, supervisa i avalua el sistema educatiu.
D'altra banda, el concepte rendiment de comptes comporta el rendiment del resultats, la feina feta i la millora dels estudiants. El seu sinònim en anglès és accountability.

ACTIVITAT: Lectura. Notes i comentari d’algun punt per llegir al seminari. La qualitat de l’educació. Preocupació i retòrica, per Martí Teixidó

L’educació hauria de ser un tema que preocupés a tots els ciutadans. Quan l’escola no respon a les esperances dels pares, aquests la critiques i es queixen de que l’escola actual no serveix de res, però la majora del pares tampoc contribueixen al desenvolupament educatiu dels seus fills per ‘’manca de temps’’. Molts pares pretenen que els seus fills aprenguin a l’escola allò que ells van aprendre a una edat determinada sense tenir en compte que la societat ha canviat molt en 30 anys i que no respon a les mateixes necessitats educatives i socials de quan ells estudiaven. Posen un exemple, en aquest cas particular: jo mai vaig haver d’aprendre les capitals de dels països de tot el món de memòria, una cosa que la meva mare va aprendre a l’escola. Tot i així, n’he après gran quantitat durant el meu procés educatiu, no solament a l’escola, sinó gràcies a viatges, documentals, exposicions culturals... A què em vull referir amb això? El fet de que l’escola no me les hagi fet memoritzar no vol dir que j no m’hagi interessat per la història ni que la meva mare no m’hagi posat a prova més d’un cop en aquest aspecte. Al que em vull referir es que els pares han de contribuir a la educació dels seus fills de manera activa, el ‘’no tenir temps’’ es una excusa perquè en qualsevol moment es pot relacionar coneixement, fins i tot a l’hora de menjar. No serveix comprar un dvd educatiu i posar-lo per que el nen ho vegi i ja està, la família ha de veure’l amb ell, fer-lo relacionar conceptes, ampliar informació que al nen l’interessi: a la si, compartir l’aprenentatge i la presa de coneixement amb els fills perquè no sols aprenguin ells, sinó que aprenguin els pares també.

TEMA 9

TEMA 9. EDUCACIÓ: QUALITAT, EQUITAT I EXCEL·LÈNCIA. ESCOLA: AUTONOMIA I COMPTE DE RESULTATS. POLÍTICA I LEGISLACIÓ EN EDUCACIÓ. PACTE SOCIAL. 

"La lliçó de política educativa, d’educació i d'escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentinella del deure envers l’educació de cada infant en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat."
Marta Mata, L'educació pública, l'escola pública en: Raimon Portell, Marta Mata: El camí de l'escola, Barcelona, 2007

Des del s. XVIII amb la creació del sistema escolar de l’escola moderna en mans dels il·lustrats l’educació va esdevenir la clau de la república i l’inici de la democràcia, establint el principi d’instrucció universal impulsat pel filòsof i pedagog Nicolas de Condorcet i acceptat el dret a la educació com a dret humà amb la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). Tot i que la educació és, des de 1948, un dret universal al qual totes les persones del món no només poden, sinó que han d’accedir, trobem llocs on encara es lluita per aconseguir que petits i grans vagin a l’escola. Quan parlem de qualitat de l’educació ens trobem davant d’un concepte molt ampli i difícil de definir, com veurem a continuació.

Tots tenim clar que no només tenim dret a l’educació, sinó a una educació que sigui de qualitat. Però, què vol dir educació de qualitat? Si analitzem els dos termes (qualitat i educació) veurem que són gairebé incompatibles. Qualitat és un concepte abstracte, és a dir, un substantiu que designa un objecta que es percep o es crea amb la intel·ligència, de manera que serà molt subjectiu ja que cada persona l’entendrà depenent de les seves experiències en diferents contextos i situacions. El terme educació, en canvi, és un terme que, tot i ser abstracte, és més concret, tot i que té concepcions múltiples i pot ser de molts tipus. Dir qualitat de l’educació és, doncs, gairebé impossible perquè comporta unir un terme abstracte i un de concret, a més a més de que cadascú ho entén a la seva manera perquè és subjectiu. D’aquesta manera, l’escola és la institució encarregada de contribuir a l’aprenentatge i fer educació formal, que començà amb el principi d’instrucció dels il·lustrats i, avui dia, ha de contribuí a l’educació que proporcionen tant la família com els mitjans de comunicació. De fet, l’educació hauria de fer una tasca que portés a terme la família, ja que l’escola es creà per la instrucció, però tenint en compte que l’escola és una institució en continu desenvolupament que s’adapta a les necessitats de la societat, entenem que també ha de ser un element educador. Si més no, podem donar a escola diferents significats:

ESCOLA...
...com a institució: és un mecanisme d’ordre social i cooperació que procura normalitzar el comportament d’un grup d’individus. És a dir, l’escola és un organisme que s’encarrega d’educar a la societat. L’escola incorpora un conjunt de valors i de coneixement que totes les persones que la integren comparteixen, tenint unes finalitats comuns i donant un sentit a la vida. És molt més que una empresa, ja que la seva organització va més enllà de l’economia.

...com a establiment: es refereix a cadascuna de les escoles, no com a edifici, sinó com a institució individual que forma part de la gran institució, que és l’escola. L’establiment és el clima que aporta l’aprenentatge i la formació.
 

...com a edifici: és cadascuna de les obres de fàbrica on es desenvolupa cada establiment individual i es dona el procés d’aprenentatge.
 

...com a persones:
Director: És el càrrec de ,és autoritat que exerceix l'autoritat amb assessorament dels equips de gestió i el Consell de Professors, recolzaa i exigeix el compliment dels objectius estratègics del P.I.I, propicia un ambient educatiu estimulant perquè alumnes i professors estiguin permanentment millorant les seves pràctiques pedagògiques, delega funcions per desenvolupar treballs específics que comportin a obtenir major eficàcia, supervisa i avaluar l'acompliment dels professors que es trobin, imparteix instruccions perquè l'escola s'integri en projectes de funcionament amb el Centre General de Pares i altres instàncies col·laboradores en el quefer educatiu de la comunitat, vetlla pel compliment de les normes del Reglament Intern i de convivència escolar, en coneixement previ de tots els integrants de la comunitat escolar i Estimula la participació de tots els membres de la Unitat Educativa per aconseguir acords i facilitar la presa de decisions.

Cap d’estudis: Com a segona autoritat, el cap d'estudis s'encarrega d'estructurar i coordinar, agrupaments i programacions en les activitats vinculades als grups flexibles i grups de suport i integració així com l'organització dels horaris, informar als Òrgans Col·legiats i a l'adreça sobre l'anàlisi de resultats escolars en cada avaluació i, amb això, sobre el grau d'èxit/fracasso aconseguit per l'alumnat, coordinar propostes d'avaluació general del Centre, tant en el seu vessant curricular com a organitzativa, coordinar els serveis de suport extern, fomentar, orientar i coordinar les activitats tutorials dels professors vetllant pel compliment del Projecte de Centre i el Pla de Centre, dinamitzar, orientar i coordinar l'elaboració del PCC així com les seves possibles adequacions al context sociocultural de l'alumnat, informar al Director/a, a l'Òrgan competent o a l'Administració de les faltes dels professors i de les seves causes. A més exposarà en el tauler d'anuncis de la sala de professors les faltes mensuals d'aquests inotar els retards i possibles incidències horàries. No obstant això, caldrà tenir en compte tot el regulat en les Instruccions de principis de curs existents sobre aquest tema. De la mateixa forma actuarà pel que fa a les faltes reiteratives dels alumnes, que li seran transmeses pels tutors i se'ls informarà als pares. Organitzar els actes acadèmics.

Secretari – administrador: Al secretari del centre edicatiu li corresponen les tasques d'ordenar el règim administratiu del centre, de conformitat amb
les directrius del director, estendre acta de les sessions d'òrgans col·legiats i donar fe dels acords amb el vistiplau del director, així com donar a conèixer i difondre a tota la comunitat educativa quanta informació sobre
normativa, disposicions legals o assumptes d'interès general o professional es rebi en el centre; custodiar els llibres i arxius del centre, expedir les certificacions que sol·licitin les autoritats i els interessats, realitzar l'inventari general del centre i mantenir-ho actualitzat, custodiar i disposar la utilització dels mitjans audiovisuals i informàtics i del material didàctic, vetllant pel manteniment material del centre en tots els seus aspectes, exercir si cal la prefectura
del personal d'administració i de serveis adscrit al centre, el control de
la seva assistència al treball i el seu règim disciplinari, elaborar l'avantprojecte, i el posterior projecte de pressupost econòmic del centre d'acord amb les directrius del consell escolar a proposta de la comissió econòmica, ordenar el règim econòmic del centre, de conformitat amb les instruccions del director, realitzar la comptabilitat i rendir comptes davant el consell escolar i les autoritats corresponents.

Claustre de professors: Està format pels docents del centre i concreta i prioritza els objectius generals del Projecte Educatiu, assigna cicles, cursos, àrees, grups d'alumnes-as i altres activitats docents, estableix els criteris de l'alumnat que necessita assistir a les sessions de suport pedagògic, adjudica tutories i agrupaments d'alumnes, horaris del professorat i de l'alumnat, elabora programa d'activitats de formació del professorat del Centre, d'acord amb les necessitats del mateix i plans de treball, coordinar les funcions referents a l'orientació, tutoria, avaluació i recuperació d'alumnes i prioritza els plans d'actuació del Servei d'Orientació Educativa per a cada curs escolar.

Consell escolar: És l'òrgan de màxima participació del Centre. En ell, tenen representació tots els estaments de la Comunitat Educativa: alumnat, associació de pares i mares, personal no docent, Ajuntament i professorat, que celebren com a mínim cinc reunions al llarg del curs. En aquestes reunions analitzen i valoren la marxa general i la situació econòmica del Centre, aprovació de les quotes de comensals i barems, col·laboren, aporten i aproven la Programació General Anual del Centre, la relació anual d'activitats complementàries i
extraescolars i els dies no lectius per al present curs escolar. Valoren el rendiment acadèmic, estableixen criteris per a la concessió de beques i ajudes de llibres de text i material escolar, matrícula ordinària de l'alumnat, subvencions de Menjador... A la fi, participen amb veu i vot en totes aquelles qüestions d'interès que afecten a la dinàmica de funcionament de la Comunitat Educativa.

Coordinador pedagògic: S'encarrega d'enfortir el treball tècnic pedagògic del docent a l'aula, assessorant-ho amb suport oportú i efectiu, promoure el treball en equip col·laboratiu , participatiu i organitzat, facilitar el perfeccionament i capacitació dels docents, orientar estratègies innovadores i creatives als problemes educatius, confrontar plans i programes amb avaluacions i o exposicions de temes específics, revisar resultats avaluativos semestrals i anuals analitzant i destacant els assoliments obtinguts amb els alumnes, supervisar el treball docent en els aspectes i tècnics administratius amb l'objectiu d'optimitzar les pràctiques pedagògiques per a un millor resultat en l'obtenció d'aprenentatges, organitzar tallers amb professors a l'interior de l'escola amb l'objectiu de millorar contínuament les nostres pràctiques pedagògiques, propiciar períodes de capacitació per als docents a l'inici, terme durant l'any escolar, coordinar les pràctiques d'observació i professionals, sol·licitades a l'escola assignant horaris i funcions segons necessitats del col·legi i sol·licituds de la institució educativa que la sol·licita, elaborar i programar l'aplicació d'avaluacions exploratòries de l'aprenentatge amb els alumnes, coordinar i propiciar les reunions de Consells Escolars brindant les facilitats per a l'exposició d'acords presos pels integrants del consell i supervisar classes d'aula o en terreny avaluant aspectes necessaris per a l'assoliment dels objectius proposats.

Tutors de grup: Cada classe tindrà un mestre/tutor que s'encarregarà de programar la seva activitat docent d'acord amb el projecte curricular d'etapa amb especial atenció a les dificultats i progressos de l'aprenentatge de l'alumnat,
dur a terme el pla d'acció tutorial i d'orientació amb el seu grup d'alumnes, orientant a l'alumnat en els seus processos d'aprenentatge i les seves possibilitats educatives, coordinar el procés d'avaluació de l'alumnat del seu grup, emplenar correctament i custodiar la documentació acadèmica individual i del grup de la seva tutoria i cuidar, juntament amb el secretari, quan correspongui, l'elaboració dels documents acreditatius dels resultats de l'avaluació i de la comunicació d'aquests als pares o representants legals de l'alumnat. Conèixer la personalitat dels seus alumnes, els seus interessos, el grau d'integració en el grup, fomentar en ells actituds participatives en les activitats del centre i estructures de participació a l'aula, informar als pares, mares o tutors, mestres i alumnat del grup de tot allò que els concerneixi en relació amb les activitats docents i el rendiment acadèmic i facilitar a l'alumnat informació sobre acords referents a temes tractats en el consell escolar i altres informacions pertinents.

Integrador/a  i educador/a social: s'encarrega d'observar contextos, actituds i comportaments i, detectar subjectes i grups que es troben en situació de risc o inadaptació, contactar amb els subjectes de la intervenció i recopilar informació sobre els seus problemes, relacions, etc., per poder adequar la intervenció a la realitat i moment que els subjectes travessen, planificar, programar i implementar una intervenció educativa a fi de promoure objectius que potenciïn una progressiva maduració, una major inserció social, una millor qualitat de vida dels subjectes, aconseguir una integració crítica dels subjectes en la realitat social, promovent per a això la reflexió, el coneixement dels límits i possibilitats, l'estudi d'alternatives i cerca de solucions, compartint moments i activitats amb els subjectes de la intervenció, coordinar el treball amb el d'altres professionals que treballen directa o indirectament amb els subjectes i amb els recursos comunitaris, utilitzant-los i participant en la cerca d'alternatives, intervenir entre els subjectes de la intervenció i les institucions, facilitant l'accés normalitzat als recursos (escolars, socials, laborals, etc.), possibilitar alternatives aportant recursos en aquells aspectes en què el subjecte sigui més deficitari i dinamitzar les relacions de convivència: promoure-les, reforçar-les i potenciar els seus aspectes positius.

AMPA: És l'Associació de Mares i Pares d'Alumnes que s'encarrega d'assessorar i orientar als pares en tot el relacionat amb l'educació dels seus fills i ensenyament en general, fomentar amb el finançament i supervisió del AMPA, els equips esportius, Organitzar entre els pares d'alumnes cursos de formació així com activitats extraescolars per a pares i alumnes i Subvencar excursions realitzades pels alumnes del centre.

L'educació que s'exerceix en aquest tipus d'institució ha de tenir: qualitat, equitat i excel·lència. Ha de ser una Escola amb autonomia i compte de resultats. Les escoles treballen dia a dia en aquest aspectes. Entre elles, destaquem escoles públiques que es van formar al període de la mancomunitat es van fer les escoles Pere Vila, Ramon Llull i Vila Olímpica. Les relaciones pedagògiques sempre s’han fer amb les escoles privades fins l’arribada de Freinet. A l’època de la mancomunitat i la II República, la república i la generalitat van aixecar aquestes escoles que eren en aquell moment de privilegi d’edifici i van posar la millor direcció (com Rosa Sensat) i van fer institucions compromeses en el progrés de l’infant. L’escola són les persones: treballo pels que em trobi.
Escola Pere Vila
Escola Ramon Llull
Escola Vila Olímpica

La mala escola
Ramón Peleguero Sanchís, més conegut amb el nom de Raimon, és un cantautor valencià, filòsof de la cançó, reconegut per la seva lluita musical contra el franquisme, a favor de la recuperació del català i valencià. Amb la cançó Al meu país la pluja, el poeta explica el paper de l’escola a l’època franquista: denuncia la imposició del castellà com a única llengua oficial i la intenció d’acabar amb el sentiment nacionalista ‘’res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua.’’ També remarca el falsejament de la memòria i la imposició de veritats que no ho són per tal d’adaptar les persones al règim, dient que la teva persona mort en mans del regim perquè et has de creure i fer allò que imposa el règim, les escoles no creen persones, creen titelles a la seva disposició. La ignorància comporta la ‘’desinformació i la desmemoria’’, la pèrdua de la personalitat i la negació a la formació del pensament crític, acabant així amb la formació de persones i la homogeneïtzació d’un règim imposat a la força i que no contribueix al desenvolupament dels ciutadans.

TEXTOS
La Qualitat de l’educació: preocupació i retòrica.
Pedagogia i participació: per a una educació de qualitat.

Revista Escola Catalana
Escola Catalana és una revista editada per ÒMNIUM CULTURAL que vol crear debat i fer reflexionar sobre els temes educatius, socials i culturals més rellevants del nostre temps. I, amb el propòsit de contribuir a formar opinió entre el professorat i actualitzar-ne la visió des de noves perspectives epistemològiques, compta amb col·laboracions de professionals destacats en cadascun dels àmbits.
 http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/omnium/publicacions/escola-catalana.html

L’escola, com hem dit abans, s’adapta a les necessitats de la societat per a progressar i contribuir a la formació de ciutadans que puguin adaptar-se i desenvolupar-se en el seu entorn. En l’actualitat, vivim en una societat dominada pel consumisme, de manera que l’escola ha d’educar per aquesta manera de vida. A la revista l’Escola Catalana, podem trobar orientacions i consideracions per que els mestres i professors actualitzin la seva visió de l’escola i de la societat com: Educar en el consum en el cooperativisme, L'Escola del Consum de Catalunya: formació, avui, per als consumidors de demà, Algunes consideracions sobre l'educació pel consum responsable, Infants, consum i joguines, entre altres.

Escoles alternatives:
Decroly
L’Horitzó
El Martinet
Martí i Pol
Els Pinetons
El roure gros

Conceptes:
EDUCACIÓ
Qualitat: per a una educació de qualitat. Aprendre pedagogia amb fonaments científics, principis educatius i sistema pedagògic. Passem de la qualitat de l’educació a organitzar sistemes educatius amb coneixement i pedagogia. Tenir una educació que s’adapti a les necessitats de tots i garanteixi un correcte desenvolupament de l’aprenentatge i l’educació.

Equitat: fa referència a la igualtat d’oportunitats educatives, a  donar més als que tenen més dificultats per equiparar-los als altres. Engloba el tracte per igual en quant a accés, permanència i èxit en el sistema educatiu per tots/es, sense distinció de gènere, ètnia, religió o condició social/econòmica/política. Però l’equitat va més enllà de la igualtat: per desgracia, la iniquitat es dona a molt llocs del món on els nens no assisteixen a l’escola, els adolescents que no poden accedir a una educació bàsica complerta o no poden accedir a estudis superiors per raons econòmiques o socials. També es dona quan hi ha diferències d’hores lectives, d’espais disponible, d’estat de les escoles, de l’ambient educatiu...

Excel·lència: entenent per excel·lència ‘’qualitat superior’’ i ‘’distinció per sobre els altres’’, considerem que l’educació d’excel·lència és el màxim grau de qualitat educativa. L’excel·lència és un pas més a la qualitat de l’educació i és un altres dels objectius a aconseguir pel sistema educatiu, juntament amb l’equitat i la qualitat. En Catalunya, malauradament, el nivell d’excel·lència educativa es troba per sota de la mitja europea, fet que explica l’alt índex de fracàs escolar que sofreixen els alumnes catalans.

  

ESCOLA
Autonomia: L’autonomia és la capacitat de prendre decisions sense intervenció aliena. En l’àmbit escolar, l’autonomia d’un centre abraça la capacitat de donar una resposta, és a dir, raonar i decidir què fer (responsiveness). Segons Piaget, existeixen dues fases per tal d’aconseguir autonomia: La primera, el raonament heterònom,  considera que les regles són objectives i que ha de complir-se literalment el que ordena l’autoritat, és a dir, l’Estat. En segon lloc, el raonament autònom comporta que les regles són producte d’un acord i, per tant, són modificables, establint excepcions i objeccions. La base de la norma és la pròpia acceptació, de manera que no hi ha culpable perquè les normes s’interpreten. Els centres que exerceixen autonomia pedagògica compleixen amb el currículum que marca el govern perquè és una garantia per als ciutadans, però la seva organització va més enllà de la pedagogia: les escoles que fan ús de la seva autonomia marquen els seus horaris i espais, tenen un aspecte organitzatiu molt potent que els permet organitzar-se de manera correcta sense haver de seguir l’organització escolar clàssica. Les escoles que en fan ús contribueixen a l’aprenentatge social amb valors ja que fan grups amb nens de diferents edats, actuen com a mestres els grans sobre els petits i s’estableix un vincle afectiu més fort entre mestres i alumnes. Fer que els nens siguin científics, observadors. No es sols aplicació de tecnologia. Aquesta té pensament propi. Així doncs, com més capacitat de decisió i, per tant, autonomia tingui el centre, s’ha de donar més compte de resultats.

Compte de resultats: Donar comptes, és a dir, rendiment de resultats, feina feta, millora en el rendiment dels estudiants (accountability).

Política i legislació en educació: Cal tenir ben clar que el més important en l’escola són els alumnes. Ben sovint, són els pares en qui recau les reclamacions, els intents de reflexió i opinions sobre el seu fill, sense tenir en compte que les entrevistes no han de ser amb els pares, sinó amb els alumnes per tal d’intentar motivar-los, de que s’adonin de quin és el camí correcte que han d’escollir per tal de que valori la seva oportunitat educativa.
A Espanya, es va implantar la LOE (Lei Orgánica de Educación) l’any 2006 amb la implantació del govern socialista. Per tal d’evitar més canvis en el sistema educatiu del país, que ja havia sofert moltes modificacions, el govern socialista va decidir crear una llei educativa que incorporés principis de l’oposició per que sigues una llei per tots, creant una llei massa llarga i impossible pel seu assoliment total. Amb la substitució de la LOGSE per la LOE va haver-hi un gran augment de la independència de centres ja que aquesta llei comporta molt principis, de manera que s’està firmant la llei de que els centres han de prendre autònomament les decisions econòmiques i pedagògiques.

Els infants tenen dret a ser escoltats i els professors han de fer-ho, ajudar-los i saber quines són els aspiracions per que s’acostumin a parlar, a dir el que pensen. A Catalunya s’han fet una llei de drets i oportunitats de la infància i l’adolescència per desenvolupar els drets i donar el màxim d’oportunitats.

Pacte social: Des del Ministerio de Educación s’ha elaborat el document Propuestas para un pacto social y político por la educación, on es proposen propostes i objectius per garantir una millor educació que respongui a les necessitats de la societat del segle XXI. Plantegen que els objectius de l’educació siguin:
1. Que todos los estudiantes finalicen la educación obligatoria con los conocimientos, competencias básicas y valores necesarios para su desarrollo personal y profesional, para su continuidad en estudios posteriores en el marco de la formación y el aprendizaje a lo largo de la vida.

2. Alcanzar una tasa de graduación en estudios postobligatorios (formación profesional de grado medio o bachillerato) del 85%, con especial incidencia en el incremento de titulados en formación profesional de grado medio.

3. Introducir las tecnologías de la información y comunicación como instrumentos ordinarios de trabajo en las distintas áreas de conocimiento de todos los niveles educativos.

4. Promover un conjunto de medidas en el ámbito escolar y social con el fin de garantizar que todos los jóvenes se expresen con corrección, al menos, en un idioma extranjero, especialmente en inglés.

5. Adoptar las medidas necesarias para que tanto la formación profesional inicial, la que se imparte en el sistema educativo, como la formación profesional permanente, y la formación para el empleo, respondan a las nuevas necesidades de los distintos sectores productivos.

6. Promover la excelencia, la investigación, la innovación, la transferencia del conocimiento y la difusión de la cultura científica y humanística en la enseñanza universitaria.

7. Impulsar la formación y el aprendizaje a lo largo de la vida, mediante la adopción de medidas que faciliten compatibilizar formación y empleo, tanto para la población joven como para la población adulta que necesita mejorar su nivel de cualificación para incrementar sus posibilidades de empleabilidad.

8. Asegurar que ningún estudiante se vea privado de continuar estudiando por falta de recursos económicos, elevando los umbrales establecidos para tener derecho a becas y ayudas estimulando el mayor rendimiento del alumnado.

9. Impulsar un gran acuerdo social que garantice la educación en los valores propios de una sociedad democráticamente avanzada, con especial implicación de las familias, el profesorado y los medios de comunicación.

10. Fomentar la educación inclusiva, el reconocimiento de la diversidad y la interculturalidad, y procurar los medios y recursos adecuados para garantizar la plena incorporación e integración, en condiciones de igualdad de oportunidades, de los estudiantes con necesidades específicas de apoyo educativo.

Propostes d’educació infantil:

1. De 0 a 3 años, se propone la ampliación del Plan Educa3 financiado por el

Ministerio de Educación y las Comunidades Autónomas para incrementar la oferta de plazas en este primer ciclo de educación infantil y la adopción de medidas que garanticen esta etapa como educativa.

Las Comunidades Autónomas, en sus respectivos ámbitos territoriales, impulsarán los acuerdos políticos y sociales necesarios para:

2. Aumentar la oferta de plazas en aquellos grupos de población en los que la asistencia de los niños a escuelas infantiles supone una mejora significativa en su evolución escolar posterior.

3. Promover la detección temprana de necesidades específicas de apoyo educativo, en especial las asociadas a discapacidad.

4. Contribuir desde el sistema educativo a la conciliación de la vida personal, familiar y laboral.

5. Favorecer la transición desde la educación infantil al primer ciclo de primaria, con acciones coordinadas que presten especial atención a la participación de las familias.

6. Incrementar el número de nuevos titulados en los campos profesionales asociados a la oferta de educación infantil de calidad, en particular Técnicos

Propostes d’educació primària:
9. Quienes al finalizar el tercer curso de Educación Secundaria Obligatoria no estén en condiciones de acceder a cada una de las opciones señaladas, podrán optar entre repetir el tercer curso, con las medidas de refuerzo oportunas, cursar un programa de diversificación curricular o un Programa de Cualificación Profesional Inicial.

11. Definir las bases comunes de las modalidades de oferta y desarrollo para los Programas de Cualificación Profesional Inicial en todas las Comunidades Autónomas, sin perjuicio de las particularidades de los colectivos a los que se destinen y del ámbito geográfico en el que se desarrollen.

12. Reforzar las medidas de orientación, académica y profesional, en el tercer curso de ESO, para que los alumnos dispongan de amplia información sobre los diferentes opciones formativas y las posibilidades de inserción laboral, para que puedan elegir la modalidad o vía más ajustada a sus competencias e intereses.

13. Continuar con los Planes acordados entre el Ministerio y las Comunidades Autónomas, en la Conferencia Sectorial de Educación, para promover el éxito escolar y luchar contra el abandono escolar prematuro y tomar en consideración las conclusiones que se deriven del Grupo de Trabajo específico sobre propuestas de actuaciones y medidas eficaces para compensar la desigualdad y la promoción de oportunidades para lainserción social, educativa y laboral de los jóvenes en riesgo de abandono. Fijar prioridades en esta materia y evaluar los resultados de las actuaciones prioritarias.

14. Promover que la intervención educativa en la educación obligatoria esté orientada hacia la atención más individualizada a los estudiantes, fomentando el valor del estímulo, el mérito y el esfuerzo personal del alumno, junto con el espíritu de superación, la participación, la tolerancia, el respeto y el trabajo en el aula y fuera de ella.

15. Elaborar planes especiales de actuación en zonas con mayor índice de fracaso y abandono escolar prematuro. Realizar estudios específicos sobre las causas del fracaso escolar y elaborar planes que presenten una oferta atractiva para los jóvenes, que incluyan campañas de concienciación de las familias, refuerzo de tutorías y orientación escolar y apoyos educativos necesarios.

17. Promover programas específicos dirigidos al alumnado con necesidades educativas especiales, con el fin de que permanezca y avance en el sistema educativo, más allá de las etapas obligatorias, accediendo a mayores niveles de formación.

18. Realizar campañas de sensibilización dirigidas al alumnado y sus familias, en las que se subraye la importancia de continuar los estudios de bachillerato o de formación profesional.

ACTIVITAT: Una direcció - una imatge.

La socialització és el procés pel qual l'animal nascut biològic és converteix en animal humà en una tribu, poble o societat. Cada individu és poc més que un objecte, fa el que s'ha de fer.

La personalització o desenvolupament interior de les facultats humanes és l'educació. La vida animal socialitzada adquireix personalitat amb sentiments (plural) i raonament (singular).

La recapitulació és la incorporació, apropiació de tot el que de bo ha fet la humanitat abans que nosaltres i la participació en la construcció social i cultural del nostre temps.

La culturalització com a acció transformadora i pensament alliberador comporta un salt qualitatiu, demana esforç personal i constància i no té resultats, és conversa transcendental.

ACTIVITAT: Una imatge i una cançó o tema musical que il·lustri la Postmodernitat front a la Modernitat pesentada a la portada del T8

Michael Jackson - Black or white

TEMA 8

TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI. Paradigmes científics, corrents filosòfics.

Paradigmes científics
El terme paradigma vol dir exemple o model. En l'ambit científic, el terme científic paradigma pot ser utilitzat com com a significat de marc teòric o conjunt de teories.

L'historiador i filòsof científic Thomas Kuhn va donar a paradigma el significat que encara es manté quan va referir-se a ell com el conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un periode especific de temps. El paradigmes es podrien definir, doncs, com realitzacions científiques universalment reconegudes que durant cert temps proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. Així doncs, els paradigmes són models epistemològics que proporcionen el context en que es formes els diferents models teòrics i teories, sent el conjunt d'experiments modelics i bàsics per crear un consens científic. El paradigma presenta d'aquesta manera una forma més específics de veure la realitat o les limitacions de propostes per a una investigació futura.

D'altra banda, els paradigmes es poden definit com la visió del món dominant de la cultura, una conjunt de conceptes i teories que juntes formen una visió particular de la realitat. En els paradigmes, certs valors i pràctiques són compartides de manera que es transformes en la base dels ètodes organitzatius d'una comunitat, establint un conjunt de creences compartides. D'aquesta manera, un paradigma estableix una manera de veure i explicar el funcionament del món, ja sigui sobre un aspecte particular de l'univers com en la seva totalitat. L'estructura del pensament és torna, doncs, global. En l'àmbit educatiu el concepte de globalització va ser introduir per Decroly, qui defensava l'enfocament globalitzador de l'educació, de manera que els nens aprenguessin de forma global, comprenent un tot i analitzant desprès les seves parts per tal de que els alumnes puguessin fer la serparació ells mateixos a partir de l'observació. L'epistemologia és vista des del punt de la cultura, així doncs, la cosmovisió té molt a dir, ja que és el conjunt de saber avaluar i reconeixer qué conforma la imatge general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la sea pròpia naturalesa i tot el món existent. Els paradigmes estan relacionats amb la cosmovisió i ambdues donaràn el punt de vista pertinent del món i la naturalesa en un context determinat.

L'educació adoptà tres paradigmes científics sobre els quals construir amb consistència el coneixement pedagògic i científic:

Model racional-positivista - orientat als resultats: Aquest paradigma, que sorgeix de les ciències naturals, preten predir fets a partir de la relació causa-efecte, arribant a l'objectivitat. Es caracterítza per tenir una orientació prediccionaista, és a dir, mitjançant el mètode hipotètic-deductiu fer hipòtesis sobre la realització d'un esdeveniment per comprovar si succeix d'aquesta manera, el métode de coneixement científic és l'experiment que pren suport de l'estadistica per tal de quantificar, verificar i mesurar tot sense tenir el compte els elements que el formen; es separen la teoria i la pràctica, les investigacions parteixen de la realitat però contribueixen a l'amplitud de coneixements teòrics. El seu propòsit és establir lleis exactes i riguroses per les quals es regeix l'objecte d'estudi, tot i que pot existir investigació sense acció immediata, ja que considera que els mètodes de les ciències experimentals no es diferencien de les ciències naturals.

Model hermenèutic interpretatiu - de la realitat subjectiva: Aquest paradigma es centra en l'estudi dels significats de les accions humanes i la vida social, intentant substituir les nocions científiques del paradigma positivista (explicació, predicció i control) per unes que trobin l'objectivitat en l'ambit dels significats utiltizant el criteri d'evidència com l'acord intersubjectiu en el context educatiu (comprensió, significat i acció).

Així doncs, els comportament humà no ve regit per unes lleis generals. Aquest paradigma es centra en l'estudi d'allò particular en el subjecte (coneixement ideogràfic) i en comprendre la realitat educativa des de les persones implicades, estudiant les creences i motivacions del procès educatiu no observables mitjançant l'experimentació en condicions naturals, per la qual cosa podem dir que té influència del naturalisme de Rousseau. La seva finalitat no és buscar explicacions causals de la vida social, i no profunditzar en el coneixement i comprensió de per què la vida social es percep i experimenta tal i com ocurreix. La realitat és doncs una construcció social: la realitat social no és una cosa que existeixi i pugui ser conegut amb independència de qui vulgui coneixer-la.

Aquest paradigma es basa en l'hermeneutica, la interpretació de textos teològics, filològics i literaris. En filosofia, es caracteritza perque els fets socials son simbols o textos que han d'interpretar-se, de manera que s'oposa al estudi científic de la societat, al positivisme. L'hermeneutica consiera lo social com espiritual, de manera que subestima els factors ambientals, biològics i econòmics, rebutjant els fets macrosocials. En l'àmbit educatiu, els processos educatius s’han de resoldre en la pràctica i en la intervenció mesurada i raonada sense recorre al control tècnic. El paradigma interpretatiu planteja la direcció i redirecció espontània i flexible de l’aprenentatge, orientada a incidir en cada situació particular, actuant-hi de manera mesurada amb veritat, justícia i saviesa.La cosmovisió està relacionada amb aquest paradigma ja que entenem i interpreten el món segons les característiques i el context en el que ens desenvolupem.

 A les portes de la IIGM a Alemanya, un grup de sociòlegs d'una escola filosofica-sociologica recupera el principi Marxista de dir que els filòsofs han interpretat el món massa temos, el que fa falta es canviar-ho. Apareix el paradigma al model de critica, que no esta en contra al positiu ni a l’interpretatiu social i lingüístic. Sociocritic orientat al canvi social.

Model sociocrític - orientat al canvi social: La orientació d'aquest paradigma està dirigida a l'aplicació, a l'anàlisi de les transformacions socials i a la solució de problemes mitjaçant l'autorreflexió. Sorgeix com a resposta al reduccionisme del paradigme positiu i al conservadurisme del interpretatiu, creient en la possibilitat d'una ciència social que no sigui nisolament empírica ni interpretativa. Exigeix la necessitat d'una racionalitat substantiva que inclogui els judicis, valors i interesso de la humanitat.

Aquest paradigma té com a finalitat la trasformació de l'estructura de les relacions socials i donar resposata a diversos problemes generats per aquesta, per la qual cosa defensa la comprensió de la realitat com praxis, com a teoria que es converteix en en part de l'experiència viscuda i la seva utilització com a criteri per diferenciar els diferents paradigmes d'investigació, la unió de la teoria i la pràctica, la orientació del coneixement a alliberar l'home i la implicació del docent a partir de l'autoreflexió.

El paradigma sociocrític considera que una teoria educativa ha de rebutjar les nocions positivistes de la racionalitat, objectivitat i veritat, ha d'admetre la necessitat d'utilitzat les categories interpretatives dels docents, ha d'oferir els medis per distingir les interpretacions ideologicament distorsionades de les que no ho estan, proporcionant una orientació de com superar els autoentendiments distorsionats. També ha de preocupar-se d'identificar aquells aspectes de l'ordre social que frustren la persecució de fins racionals i ha de poder oferir explicacions teòriques mediant les quals els alumnes vein com eliminar o superar aquests aspectes. La teoria educativa és pràctica, la qüestió de la seva consideració educacional va quedar determinada per la manera en que es relacioni amb la pràctica.

Aquesta proposta d'una teoria crítica de l'ensenyament pretèn la recerca d'una comprensió més cnsistent de la teoria i la pràctica educatives, considerant el docent com investigador.

Model emergent o de la complexitat o experiencial transconscient com a projecte existencial: El quart (complexitat) comença a sorgir, es emergent. Morin li diu de la ‘’complexitat’’ perquè cada vegada hi ha més varietat, tot es molt més complicat De tipus experiència, no es pot arribar a aquest paradigma si no hi ha agut una experiència més enllà d’un mateix, sense haver tingut experiències d’una sèrie de fets que ajuden a superar-se i créixer.

Corrents filosòfics

Modernitat: la modernitat és un concepte filosòfic i sociològic que proposa la pròpia voluntat de cada ciutadà de manera lògica i racional, donant el seu sentit individual de la vida. Basant-se en els ideals de la Revolució Francesa, la modernitat pren tres valors per aconseguir les objectius proposats: llibertat, igualtat i fraternitat (liberté, égalité, fraternité). Aquesta corrent nega la pràctica de valors imposats, de manera que representà un trencament amb tota la moral establerta fins al moment, ja que era la esglèsia catòlica la que imposava les normes i valors de la societat. Es pot establit una relació entre la modernitat i l'expressió llatina Sapere aude, que evoca a la utilització de la pròpia raó, sent molt significativa per entendre la diferent concepció de l'Edat Mitjana i la Moderna i el debat entre antics i moderns. 

La Modernitat representa un canvi ontològic del mètode de regulació de la reproducció social basat en una transformació del sentit temporal de la legitimitat, de manera que es racionalitza el judici d'acció dels homes. Suposa l'emancipació de les tradicions doctrines o ideologies heretades.


En termes històrics, la modernitat no arriba fins la transformació de la societat en una societat industrial i urbana amb la Revolució Industrual entre els s.XVII i XIX.

Charles Chaplin en la pel·lícula ''Tiempos Modernos'', crítica les condicions desesperades de la classe obrera durant la industrialització i la producció en cadena.


Postmodernitat: La superació de la societat industrial donà lloc al sorgiment de la societat posindustrial caracteritzada per la globalització, anomenant aquesta epoca com postmoderna. Amb el fi de la Guerra Fredai la caiguda del Mur de Berlin (1989) podem dir que el terme Globalització i, per tant, la postmodernitat, prengué la complexitat i la guia de la nova concepció del món.

La posmodernitat com a terme social s'identificà a principis dels anys setanta pel procès cultural canviant a partir de l'aparició de les noves tecnologies de la comunicació en massa, tot i que podem designar els moviments artistics i filosofics de tot el s.XX com a moviments posmoderns per la seva superació de les tendències Modernes. Tot i així, la postmodernitat apareix com a resposta del fracàs de la idea del modernisme d'emanzipar la humanitat. Ha sigut molt dificil definir el tema postmodernitat per la manca, de sistema, ordre i unitat en el mateix concepte. La modernitat es sol dividir en tres sectors: com a periode històric, com actitut filosòfica o com a moviment artístic:

Postmodernitat pot referir-se a un periode històric amb les seves característiques polítiques, socials, econòmiques... per poder parlar de la civilitzaci´i la cultura en un sentit molt ampli que generalment es dona a l'àmbit de la filosofia política, la teoria sosiològica i la teoria crítica. En el sentit cultural, es caracteritza per la dificultat dels seus plantejaments, ja que no formen part d'una corrent de pensament unificada, tot i que podem distingir el trencament de la linealitat temporal marcada per l'esperança i el predomini d'un to menalnòlic i el rebuig del nucli Il·lustrat en el context multicultural ja que dona primicia a la cultura europea. En termes filosòfics, ha aportar el desenvolupament de la multiculturalitat i el feminisme.
 

El filòsof francès Jean-François Lyotard, reconegut per la seva introducció a l'estudi de la postmodernitat als anys 70, diguè al seu llibre La condition postmoderne (1979): la condició postmoderna es caracteritza per la fi dels metarelats, els grans esquemes explicatius haurien caigut en descrèdit i ja no hi hauria "garanties", atès que la ciència mateixa ja no podria ser considerada como a font de veritat. 

El filòsof italià Gianni Vattimo defineix el pensament postmodern amb claretat: en él lo importante no son los hechos sino sus interpretaciones. Así como el tiempo depende de la posición relativa del observador, la certeza de un hecho no es más que eso, una verdad relativamente interpretada y por lo mismo, incierta. El modelo determinista de la causalidad, de la verdad de un sujeto fuerte al estilo de Hegel, Kant e incluso Marx y el planteamiento del tiempo lineal como el de Leibniz son puestos en tela de juicio.La postmodernitat vista com el concepte de globalització, dónant pas a la creixen comunicació entre tots el països del món gràcies a la unificació dels mercats, societats i la multiculturalitat.
 
 

Neoliberalisme: el Neoliberalisme és un corrent filosòfic que predmina a les polítiques des de la dècada de 1970 (consolidada als 80-90) i que es refereix a la política econòmica que preten reduir al mínim la intervenció estatal en matèrica econòmica i social, defenent el mercat lliure capitalista com la millor garantia per l'equilibri institucional i el creixement econòmic. Al ser una proposta macroeconòmica, tendeix a ser neutral amb les llibertats civils, tot i que el paper del l'estat es reduix a garantir les llibertats individuals.


El Neoliberalisme suposa el reforçament de l'economia nacional i la seva entrada al procès globalitzador a travès dels incentius empresarials que, segons els seus crítics, es susceptible de conduir-se en benefici d'interessos polítics. Suposa la creació de tractats de lliure comerç, no una integració econòmica i refusa la intervenció de l'estat en l'economia per tal d'aconseguir el progrés econòmic en el foment del lliure mercat.

Utilitarisme: L'utilitarisme és una teoria ètica proposada als s. XVIII i XIX pel filòsof Jeremy Bentham i el seu seguidor James Stuart Millque afirma que què és bo allò que ens és útil per a ser feliços, per la qual cosa hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències útils o inútils en vista de la felicitat que provoquen els actes en nosaltres i, sobretot, en la societat. D'aquesta manera, la moralitat ve definida per la seva utilitat en els éssers: utilitat es refereix a allò que resulta valiós per l'individu. La ciènciea moral ha d'assumir que l'únic fi de l'obrr huma és la felicitat, de manera que els altres conceptes morals (jutífica, virtut, honradesa...) no són sinó mitjans per asolir aquest fi.

L'utilitarisme es caracteritza per:
Ser teleològica, és a dir, que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat, per la felicitat.La utilitat és, doncs, una eina per arribar a la felicitat.

Ser conseqüencialista, és a dir, els actes han de ser mesurats per les seves conseqüències, l'útil és bó perquè les conseqüències són positives per nosaltres.

Ser prudencial, ja que allò útil ens obliga a deixar de costat els interessos personals per pensar en la felicitat conjunta, pel major nombre de persones. La societat imposa als individus determinats deres que limiten la seva llibertat, ja que aquest és responsable de les seves accions externes. D'altra banda, l'individu rep protecció de l'entorn, per la qual cosa deu alguna cosa a la societat. Aquest deure es paga ''no perjudicant els interessos dels altres''. Així, queda clar que les relacions entre la societat i els seus membres han de perseguir un equilibri que permeti el desenvolupament mutu.

Ser calculadora, és a dir, per tal d'aplicar el Principi de Màxima Felicitat, triarem l'accó que ens proporcioni un plaer més gran. El judici moral es converteix així, en un calcul felicific que assigna a cada acte la quantitat de plaer que tendeix a proporcionar a la comunitat.

En economia, l'utilitat és la satisfacció de preferències. En canvi, en la filosofia moral és sinònim de felicitat en el sentit que aquesta s'entengui. D'aquesta manera, considera la finalitat de l'acció humana la realització d'accions útils que ens portin a aconseguir la felicitat, de manera que considerarem les accions útils o inutils en relació a si ens aporten felicitat o no. L'utilitarisme va donar pas a la creació de l'Estat del Benestar i a idelogies socialdemòcrates del segle XX, ja que el seu objectiu era aconseguir la felicitat pel major nombre de persones i, per tant, de la majoria de la població (democràcia, socialisme).

Ecologia: En 1869, el biòleg alemanys Ernst Haeckel va definir l'ecologia com l'estudi de les espècies en les seves relacions biològiques amb el medi ambient. Aquesta definició ha permès que el creixent interès de l'home pel medi ambient sigui per la presa de consciència sobre els problemes que afecten al planeta i intenti posar una solució ràpida i eficient. 

 Cap a 1925, August Thienemann, Charles Elton i altres van impulsar la ecologia de les comunitats. La falta d'espais verds, la superpoblació, l'excés de fum i de calor, la contaminació acústica i visual fan de la ciutat un ambient advers cap a l'home.

El coneixement de la naturalesa i de les cures que requereix haurien de ser un dels temes primordials en els processos educatius actulals. El sistema educatiu ha de promoure informació sobre ecologia en tots ens nivells: des de la cura d'animals domèstics, treballs en hort fins a la concienciació dels factors ambientals. L'ecologia no és nomes una ciència, sino una opció per un manteniment sostenible de la realitat.
 
Sostenibilitat: En termes ecològics, sostenibilitat descriu el la relació i equilibri entre una especie i el seu entorn. Aplicat als humans, podem dir que es refereix a la relació entre les societats i el medi ambient. La sostenibilitat consisteix en satisfer les necessitats de la humanitat sense sacrificar cap capacitat que proporcioni a futures generacions satisfer de les seves pròpies necessitats.

El principi de sostenibilitat està basat en la ciència de la sostenibilitat i l'ambiental, que formen els bases de l'estructura analitica per obtenir dades i mesures de sostenibilitat que s'utilitzen per formular plans de plítiques de sostenibilitat. D'altra banda, la posada en pràctia del desenvolupament sostenible es fonamenta en valors i principis ètics explicats en la Carta de la Terra, que representa una declaració de l'ètica global per un món sostenible. Actualment molt individus i organitzacons utilitzen aquest document com instrument educatiu i d'incidència política.


Comunitarisme: el comunitarisme com a filosofia apareix a finals del s.XX en oposició a l'individualisme, en defensa de la societat civil. Aquest correnct centra el seu intere en les comunitats (grup de perones amb una identitat comuna ja que comparteixen elements com l'idioma, l'edat, costums, valors, ubicació geogràfica, rol...) y les societats. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera.Els defensors del comunitarisme creuen que a les comunitats no es dona la suficient importància en les teories liberals de la justicia i es fixen com a finalitat la participació activa de la ciutadania en el debat públic.

El comunitarisme considera el liberalisme clàssic com ontològicament i epostemològicament incoherent, defensant a la comunitat com definidora i formadora dels individus.


Feminisme: El Feminisme o Moviment Feminista es una ideologia i conjunt de moviment polítics, culturals i econòmics que es planteja com a objectiu la igualtat de drets entre homes i dones creant una Teoria feminsita i un conjut de disciplines. Tot i que el terme apareix per primer cop entre 1880 i 1920 a França i EUA, van existir moviments feministes abans de la Il·lustració, anomenats ''protofeminisme'', tot i que no podem parlar de la continuitat d'aquests moviments com a feminisme entengut avui dia (significat del s. XVIII). Donat que molts autors liberals van rebutjar el feminisme, l'escriptora Olympe de Gouges creà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, tot i que autors com John Start Mill o Nicolas de Condorcet van defendre els drets de la dona.

Podem definir el Feminisme en tres etapes:

La primera onada (s.XIX- principis s. XX) va ser la primera etapa del feminisme pròpiament dit, centrant-se en la obtenció de la igualtat de la dona en relació a l'home en termes de dret de propietat, igualtat de capacitat d'obrar i igualtat de drets dins del matrimoni. Cap a finals del s. XIX els seus esforços es van concentrar en la obtenció del dret a sufragi. A la fi, lluitaven pels drets legals.

La segona onada feminista s'exten entre els anys 1960 i finals de 1970 i amplia el seu ventall d'enfocament. Si fins al moment el moviment feminista lluitava per a l'obtenció de drets legals de la dona, la segona onada va lluitar per acabar amb la desigualtat no oficial, la desigualtat en sexualitat, en la familia i en el lloc de treball entre altres. Pren consciènca de que no existeix un únic model de dóna, sino diversos determinats per qüestions socials, étniques, nacionals, regionals...

La tercera onada començà als anys 1990 i s'extèn fins l'actualitat. Aquesta corrent s'allunya de l'esencialisme i les definicions de feminitat. Les definicions de gènere i sexe són esencials en aquest tercer moviment donada la varietat d'enfocaments, solucions proposades, visions dels problemes i la carencia d'un objectiu clar comun que reflexa elc aràcter postmodernista d'aquesta onada, que incorpora diferents corrents feministes.

Persona i societat

Cosmovisió: La cosmovisió és el conjunt de reconeixements i creences que conformen la imatge general i individual del món que té una persona, época o cultura, a partir del qual interpreta la seva propia naturalesa i la del món com a tal. La cosmovisió defineix nocions comunes que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, la economia i la ciència fins la religió, la moral o la filosofia, de manera que com més amplitud de coneixement tingui una persona en els diferents àmbits de la ciència, la tecnologia, les arts i les humanitats, més podrà afavorir a l'elaboració d'una cosmovisió que li permeti interpretar el món.

Podem dir que la cosmovisió comporta un conjunt de principis comuns que inspiren teories o models a seguir, és a dir, idees de l'estructura del món que crea el paradigma des d'on es desenvolupen les restants idees.

Sentit de la vida: Definim el sentit de la vida com l'explicació que intenten donar la filosofia i la religió al perquè de l'existència, la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció, entre d'altres. La qüestió de trobar un sentit a la vida la trobem des de la Grècia Clàssica i ha tingut respostes molt variades al llarg de la història, des de l'absència d'un sentit i la trascendència fins a la recerca de la felicitat.

Angoixa: L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme (elevació del ritme cardíac, tremolors, suor...). L'angoixa ha estat tema d'estudi de la psicologia i de la psicoanàlisi,aportant coneixement i transformant-la en un dels seus conceptes fonamentals. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal al ser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa és el que provoca el desig de fugir o evitar una situació potencialment perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat. Segons aquesta deducció l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.

Autoajuda
Superstició: és la creencia en que un determinat fenòmen o situació té una explicació mística, màgica o sense evidència científica. En el camp de la psicologi ens refeririem amb superstició al resultat de jutjar la informació que té el nostre cervell. Un prejudici cognitiu és una distorsió cognitiva en la manera de percebre la realitat.

El pensament màgic conforma la base de la superstició, assentant una forma de pensar i raonar generant opinions que careixen de fonamentació lògica estricta, basada en percepcions psíquiques subjectives.


Religiositat: És el conjunt de creencies i pràctiques d'una comunitat o conjunt de persones. Es un concepte relacionat amb la cosmovisió ja que cada religió dóna la seva visió i interpretació del món. La religió inclou tradicions, escriptures, història i mitologia i es pot associar en alguns dels seus aspectes a la filosofia.  

Laïcitat: La laïcitat es refereix la corrent ideològica, política i legislativa que defen, afavoreix o imposa la existencia d'una societat aconfesional, és a dir, alienta a creences religioses, catalogant els societats i pobles com ''estats laics'' o ''no confesionals''. La separació de l'església i l'estat va tenir lloc a França al s. XIX desprès de la Revolució Francesa. Això suposà que l'Estat francès va lluitar fins aconseguir separar l'educació de les ordres religioses, transformant l'escola en una escola pública i per tots. Els laïcs consideren que la seva idologia garantitza la llibertat de consciència, la no imposició de normes i valors morals



Secularitat: és el corrent o tendència que tenen lloc a les societats des de que la religió perd la seva influència sobre elles, de manera que unes altres institucions formen el monopoli i la transmisió de valors. Amb la creació del concepte secularitat, lo religiòs va ocupar un segon lloc respecte a lo profà, que comporta la interpretació de la vida d'acord amb els principis de la raó. L'associem al sentit de viure el temps present.


Consum: entenem per consum la acció i efecte de comprar massivament i de manera efímera, utilitzant els productes i serveis per tal de satisfer necessitats primàries i secundaries, produint una utilitat en el consumidor. En consum masiu a donar pas al consumisme i a la societat del consum.


Cosumisme: el consumisme es refereix a l'acumulació, compra o consum de bens i serveis considerats no esencials que promou la competitiva riquesa com a signe d'estatus i prestigi dins d'un grup social. El consum massiu é suan de les característiques de la societat actual o té la capacitat d'idealitzar els seus efectes i consequències associant la seva pràctica a l'obtenció de la satisfació personal i la felicitat pròpia i individual.

En la persona i la societat això té uns efectes (a qui eduquen, per què, quines son les finalitats).

El consumisme es veu incentivat principalment per:

• La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.
• La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
• La baixa qualitat d'alguns productes, que comporten un període de vida relativament baix, els quals són atractius pel seu baix cost, però a llarg termini surten més cars i són més nocius per al medi ambient.
• Algunes patologies com a obesitat o depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, creient amb això que podem resoldre el nostre problema consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos o un altre tipus de productes.
• La desferra inadequada d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per uns altres.
• La cultura i la pressió social.