TEMA 8

TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI. Paradigmes científics, corrents filosòfics.

Paradigmes científics
El terme paradigma vol dir exemple o model. En l'ambit científic, el terme científic paradigma pot ser utilitzat com com a significat de marc teòric o conjunt de teories.

L'historiador i filòsof científic Thomas Kuhn va donar a paradigma el significat que encara es manté quan va referir-se a ell com el conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un periode especific de temps. El paradigmes es podrien definir, doncs, com realitzacions científiques universalment reconegudes que durant cert temps proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. Així doncs, els paradigmes són models epistemològics que proporcionen el context en que es formes els diferents models teòrics i teories, sent el conjunt d'experiments modelics i bàsics per crear un consens científic. El paradigma presenta d'aquesta manera una forma més específics de veure la realitat o les limitacions de propostes per a una investigació futura.

D'altra banda, els paradigmes es poden definit com la visió del món dominant de la cultura, una conjunt de conceptes i teories que juntes formen una visió particular de la realitat. En els paradigmes, certs valors i pràctiques són compartides de manera que es transformes en la base dels ètodes organitzatius d'una comunitat, establint un conjunt de creences compartides. D'aquesta manera, un paradigma estableix una manera de veure i explicar el funcionament del món, ja sigui sobre un aspecte particular de l'univers com en la seva totalitat. L'estructura del pensament és torna, doncs, global. En l'àmbit educatiu el concepte de globalització va ser introduir per Decroly, qui defensava l'enfocament globalitzador de l'educació, de manera que els nens aprenguessin de forma global, comprenent un tot i analitzant desprès les seves parts per tal de que els alumnes puguessin fer la serparació ells mateixos a partir de l'observació. L'epistemologia és vista des del punt de la cultura, així doncs, la cosmovisió té molt a dir, ja que és el conjunt de saber avaluar i reconeixer qué conforma la imatge general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la sea pròpia naturalesa i tot el món existent. Els paradigmes estan relacionats amb la cosmovisió i ambdues donaràn el punt de vista pertinent del món i la naturalesa en un context determinat.

L'educació adoptà tres paradigmes científics sobre els quals construir amb consistència el coneixement pedagògic i científic:

Model racional-positivista - orientat als resultats: Aquest paradigma, que sorgeix de les ciències naturals, preten predir fets a partir de la relació causa-efecte, arribant a l'objectivitat. Es caracterítza per tenir una orientació prediccionaista, és a dir, mitjançant el mètode hipotètic-deductiu fer hipòtesis sobre la realització d'un esdeveniment per comprovar si succeix d'aquesta manera, el métode de coneixement científic és l'experiment que pren suport de l'estadistica per tal de quantificar, verificar i mesurar tot sense tenir el compte els elements que el formen; es separen la teoria i la pràctica, les investigacions parteixen de la realitat però contribueixen a l'amplitud de coneixements teòrics. El seu propòsit és establir lleis exactes i riguroses per les quals es regeix l'objecte d'estudi, tot i que pot existir investigació sense acció immediata, ja que considera que els mètodes de les ciències experimentals no es diferencien de les ciències naturals.

Model hermenèutic interpretatiu - de la realitat subjectiva: Aquest paradigma es centra en l'estudi dels significats de les accions humanes i la vida social, intentant substituir les nocions científiques del paradigma positivista (explicació, predicció i control) per unes que trobin l'objectivitat en l'ambit dels significats utiltizant el criteri d'evidència com l'acord intersubjectiu en el context educatiu (comprensió, significat i acció).

Així doncs, els comportament humà no ve regit per unes lleis generals. Aquest paradigma es centra en l'estudi d'allò particular en el subjecte (coneixement ideogràfic) i en comprendre la realitat educativa des de les persones implicades, estudiant les creences i motivacions del procès educatiu no observables mitjançant l'experimentació en condicions naturals, per la qual cosa podem dir que té influència del naturalisme de Rousseau. La seva finalitat no és buscar explicacions causals de la vida social, i no profunditzar en el coneixement i comprensió de per què la vida social es percep i experimenta tal i com ocurreix. La realitat és doncs una construcció social: la realitat social no és una cosa que existeixi i pugui ser conegut amb independència de qui vulgui coneixer-la.

Aquest paradigma es basa en l'hermeneutica, la interpretació de textos teològics, filològics i literaris. En filosofia, es caracteritza perque els fets socials son simbols o textos que han d'interpretar-se, de manera que s'oposa al estudi científic de la societat, al positivisme. L'hermeneutica consiera lo social com espiritual, de manera que subestima els factors ambientals, biològics i econòmics, rebutjant els fets macrosocials. En l'àmbit educatiu, els processos educatius s’han de resoldre en la pràctica i en la intervenció mesurada i raonada sense recorre al control tècnic. El paradigma interpretatiu planteja la direcció i redirecció espontània i flexible de l’aprenentatge, orientada a incidir en cada situació particular, actuant-hi de manera mesurada amb veritat, justícia i saviesa.La cosmovisió està relacionada amb aquest paradigma ja que entenem i interpreten el món segons les característiques i el context en el que ens desenvolupem.

 A les portes de la IIGM a Alemanya, un grup de sociòlegs d'una escola filosofica-sociologica recupera el principi Marxista de dir que els filòsofs han interpretat el món massa temos, el que fa falta es canviar-ho. Apareix el paradigma al model de critica, que no esta en contra al positiu ni a l’interpretatiu social i lingüístic. Sociocritic orientat al canvi social.

Model sociocrític - orientat al canvi social: La orientació d'aquest paradigma està dirigida a l'aplicació, a l'anàlisi de les transformacions socials i a la solució de problemes mitjaçant l'autorreflexió. Sorgeix com a resposta al reduccionisme del paradigme positiu i al conservadurisme del interpretatiu, creient en la possibilitat d'una ciència social que no sigui nisolament empírica ni interpretativa. Exigeix la necessitat d'una racionalitat substantiva que inclogui els judicis, valors i interesso de la humanitat.

Aquest paradigma té com a finalitat la trasformació de l'estructura de les relacions socials i donar resposata a diversos problemes generats per aquesta, per la qual cosa defensa la comprensió de la realitat com praxis, com a teoria que es converteix en en part de l'experiència viscuda i la seva utilització com a criteri per diferenciar els diferents paradigmes d'investigació, la unió de la teoria i la pràctica, la orientació del coneixement a alliberar l'home i la implicació del docent a partir de l'autoreflexió.

El paradigma sociocrític considera que una teoria educativa ha de rebutjar les nocions positivistes de la racionalitat, objectivitat i veritat, ha d'admetre la necessitat d'utilitzat les categories interpretatives dels docents, ha d'oferir els medis per distingir les interpretacions ideologicament distorsionades de les que no ho estan, proporcionant una orientació de com superar els autoentendiments distorsionats. També ha de preocupar-se d'identificar aquells aspectes de l'ordre social que frustren la persecució de fins racionals i ha de poder oferir explicacions teòriques mediant les quals els alumnes vein com eliminar o superar aquests aspectes. La teoria educativa és pràctica, la qüestió de la seva consideració educacional va quedar determinada per la manera en que es relacioni amb la pràctica.

Aquesta proposta d'una teoria crítica de l'ensenyament pretèn la recerca d'una comprensió més cnsistent de la teoria i la pràctica educatives, considerant el docent com investigador.

Model emergent o de la complexitat o experiencial transconscient com a projecte existencial: El quart (complexitat) comença a sorgir, es emergent. Morin li diu de la ‘’complexitat’’ perquè cada vegada hi ha més varietat, tot es molt més complicat De tipus experiència, no es pot arribar a aquest paradigma si no hi ha agut una experiència més enllà d’un mateix, sense haver tingut experiències d’una sèrie de fets que ajuden a superar-se i créixer.

Corrents filosòfics

Modernitat: la modernitat és un concepte filosòfic i sociològic que proposa la pròpia voluntat de cada ciutadà de manera lògica i racional, donant el seu sentit individual de la vida. Basant-se en els ideals de la Revolució Francesa, la modernitat pren tres valors per aconseguir les objectius proposats: llibertat, igualtat i fraternitat (liberté, égalité, fraternité). Aquesta corrent nega la pràctica de valors imposats, de manera que representà un trencament amb tota la moral establerta fins al moment, ja que era la esglèsia catòlica la que imposava les normes i valors de la societat. Es pot establit una relació entre la modernitat i l'expressió llatina Sapere aude, que evoca a la utilització de la pròpia raó, sent molt significativa per entendre la diferent concepció de l'Edat Mitjana i la Moderna i el debat entre antics i moderns. 

La Modernitat representa un canvi ontològic del mètode de regulació de la reproducció social basat en una transformació del sentit temporal de la legitimitat, de manera que es racionalitza el judici d'acció dels homes. Suposa l'emancipació de les tradicions doctrines o ideologies heretades.


En termes històrics, la modernitat no arriba fins la transformació de la societat en una societat industrial i urbana amb la Revolució Industrual entre els s.XVII i XIX.

Charles Chaplin en la pel·lícula ''Tiempos Modernos'', crítica les condicions desesperades de la classe obrera durant la industrialització i la producció en cadena.


Postmodernitat: La superació de la societat industrial donà lloc al sorgiment de la societat posindustrial caracteritzada per la globalització, anomenant aquesta epoca com postmoderna. Amb el fi de la Guerra Fredai la caiguda del Mur de Berlin (1989) podem dir que el terme Globalització i, per tant, la postmodernitat, prengué la complexitat i la guia de la nova concepció del món.

La posmodernitat com a terme social s'identificà a principis dels anys setanta pel procès cultural canviant a partir de l'aparició de les noves tecnologies de la comunicació en massa, tot i que podem designar els moviments artistics i filosofics de tot el s.XX com a moviments posmoderns per la seva superació de les tendències Modernes. Tot i així, la postmodernitat apareix com a resposta del fracàs de la idea del modernisme d'emanzipar la humanitat. Ha sigut molt dificil definir el tema postmodernitat per la manca, de sistema, ordre i unitat en el mateix concepte. La modernitat es sol dividir en tres sectors: com a periode històric, com actitut filosòfica o com a moviment artístic:

Postmodernitat pot referir-se a un periode històric amb les seves característiques polítiques, socials, econòmiques... per poder parlar de la civilitzaci´i la cultura en un sentit molt ampli que generalment es dona a l'àmbit de la filosofia política, la teoria sosiològica i la teoria crítica. En el sentit cultural, es caracteritza per la dificultat dels seus plantejaments, ja que no formen part d'una corrent de pensament unificada, tot i que podem distingir el trencament de la linealitat temporal marcada per l'esperança i el predomini d'un to menalnòlic i el rebuig del nucli Il·lustrat en el context multicultural ja que dona primicia a la cultura europea. En termes filosòfics, ha aportar el desenvolupament de la multiculturalitat i el feminisme.
 

El filòsof francès Jean-François Lyotard, reconegut per la seva introducció a l'estudi de la postmodernitat als anys 70, diguè al seu llibre La condition postmoderne (1979): la condició postmoderna es caracteritza per la fi dels metarelats, els grans esquemes explicatius haurien caigut en descrèdit i ja no hi hauria "garanties", atès que la ciència mateixa ja no podria ser considerada como a font de veritat. 

El filòsof italià Gianni Vattimo defineix el pensament postmodern amb claretat: en él lo importante no son los hechos sino sus interpretaciones. Así como el tiempo depende de la posición relativa del observador, la certeza de un hecho no es más que eso, una verdad relativamente interpretada y por lo mismo, incierta. El modelo determinista de la causalidad, de la verdad de un sujeto fuerte al estilo de Hegel, Kant e incluso Marx y el planteamiento del tiempo lineal como el de Leibniz son puestos en tela de juicio.La postmodernitat vista com el concepte de globalització, dónant pas a la creixen comunicació entre tots el països del món gràcies a la unificació dels mercats, societats i la multiculturalitat.
 
 

Neoliberalisme: el Neoliberalisme és un corrent filosòfic que predmina a les polítiques des de la dècada de 1970 (consolidada als 80-90) i que es refereix a la política econòmica que preten reduir al mínim la intervenció estatal en matèrica econòmica i social, defenent el mercat lliure capitalista com la millor garantia per l'equilibri institucional i el creixement econòmic. Al ser una proposta macroeconòmica, tendeix a ser neutral amb les llibertats civils, tot i que el paper del l'estat es reduix a garantir les llibertats individuals.


El Neoliberalisme suposa el reforçament de l'economia nacional i la seva entrada al procès globalitzador a travès dels incentius empresarials que, segons els seus crítics, es susceptible de conduir-se en benefici d'interessos polítics. Suposa la creació de tractats de lliure comerç, no una integració econòmica i refusa la intervenció de l'estat en l'economia per tal d'aconseguir el progrés econòmic en el foment del lliure mercat.

Utilitarisme: L'utilitarisme és una teoria ètica proposada als s. XVIII i XIX pel filòsof Jeremy Bentham i el seu seguidor James Stuart Millque afirma que què és bo allò que ens és útil per a ser feliços, per la qual cosa hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències útils o inútils en vista de la felicitat que provoquen els actes en nosaltres i, sobretot, en la societat. D'aquesta manera, la moralitat ve definida per la seva utilitat en els éssers: utilitat es refereix a allò que resulta valiós per l'individu. La ciènciea moral ha d'assumir que l'únic fi de l'obrr huma és la felicitat, de manera que els altres conceptes morals (jutífica, virtut, honradesa...) no són sinó mitjans per asolir aquest fi.

L'utilitarisme es caracteritza per:
Ser teleològica, és a dir, que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat, per la felicitat.La utilitat és, doncs, una eina per arribar a la felicitat.

Ser conseqüencialista, és a dir, els actes han de ser mesurats per les seves conseqüències, l'útil és bó perquè les conseqüències són positives per nosaltres.

Ser prudencial, ja que allò útil ens obliga a deixar de costat els interessos personals per pensar en la felicitat conjunta, pel major nombre de persones. La societat imposa als individus determinats deres que limiten la seva llibertat, ja que aquest és responsable de les seves accions externes. D'altra banda, l'individu rep protecció de l'entorn, per la qual cosa deu alguna cosa a la societat. Aquest deure es paga ''no perjudicant els interessos dels altres''. Així, queda clar que les relacions entre la societat i els seus membres han de perseguir un equilibri que permeti el desenvolupament mutu.

Ser calculadora, és a dir, per tal d'aplicar el Principi de Màxima Felicitat, triarem l'accó que ens proporcioni un plaer més gran. El judici moral es converteix així, en un calcul felicific que assigna a cada acte la quantitat de plaer que tendeix a proporcionar a la comunitat.

En economia, l'utilitat és la satisfacció de preferències. En canvi, en la filosofia moral és sinònim de felicitat en el sentit que aquesta s'entengui. D'aquesta manera, considera la finalitat de l'acció humana la realització d'accions útils que ens portin a aconseguir la felicitat, de manera que considerarem les accions útils o inutils en relació a si ens aporten felicitat o no. L'utilitarisme va donar pas a la creació de l'Estat del Benestar i a idelogies socialdemòcrates del segle XX, ja que el seu objectiu era aconseguir la felicitat pel major nombre de persones i, per tant, de la majoria de la població (democràcia, socialisme).

Ecologia: En 1869, el biòleg alemanys Ernst Haeckel va definir l'ecologia com l'estudi de les espècies en les seves relacions biològiques amb el medi ambient. Aquesta definició ha permès que el creixent interès de l'home pel medi ambient sigui per la presa de consciència sobre els problemes que afecten al planeta i intenti posar una solució ràpida i eficient. 

 Cap a 1925, August Thienemann, Charles Elton i altres van impulsar la ecologia de les comunitats. La falta d'espais verds, la superpoblació, l'excés de fum i de calor, la contaminació acústica i visual fan de la ciutat un ambient advers cap a l'home.

El coneixement de la naturalesa i de les cures que requereix haurien de ser un dels temes primordials en els processos educatius actulals. El sistema educatiu ha de promoure informació sobre ecologia en tots ens nivells: des de la cura d'animals domèstics, treballs en hort fins a la concienciació dels factors ambientals. L'ecologia no és nomes una ciència, sino una opció per un manteniment sostenible de la realitat.
 
Sostenibilitat: En termes ecològics, sostenibilitat descriu el la relació i equilibri entre una especie i el seu entorn. Aplicat als humans, podem dir que es refereix a la relació entre les societats i el medi ambient. La sostenibilitat consisteix en satisfer les necessitats de la humanitat sense sacrificar cap capacitat que proporcioni a futures generacions satisfer de les seves pròpies necessitats.

El principi de sostenibilitat està basat en la ciència de la sostenibilitat i l'ambiental, que formen els bases de l'estructura analitica per obtenir dades i mesures de sostenibilitat que s'utilitzen per formular plans de plítiques de sostenibilitat. D'altra banda, la posada en pràctia del desenvolupament sostenible es fonamenta en valors i principis ètics explicats en la Carta de la Terra, que representa una declaració de l'ètica global per un món sostenible. Actualment molt individus i organitzacons utilitzen aquest document com instrument educatiu i d'incidència política.


Comunitarisme: el comunitarisme com a filosofia apareix a finals del s.XX en oposició a l'individualisme, en defensa de la societat civil. Aquest correnct centra el seu intere en les comunitats (grup de perones amb una identitat comuna ja que comparteixen elements com l'idioma, l'edat, costums, valors, ubicació geogràfica, rol...) y les societats. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera.Els defensors del comunitarisme creuen que a les comunitats no es dona la suficient importància en les teories liberals de la justicia i es fixen com a finalitat la participació activa de la ciutadania en el debat públic.

El comunitarisme considera el liberalisme clàssic com ontològicament i epostemològicament incoherent, defensant a la comunitat com definidora i formadora dels individus.


Feminisme: El Feminisme o Moviment Feminista es una ideologia i conjunt de moviment polítics, culturals i econòmics que es planteja com a objectiu la igualtat de drets entre homes i dones creant una Teoria feminsita i un conjut de disciplines. Tot i que el terme apareix per primer cop entre 1880 i 1920 a França i EUA, van existir moviments feministes abans de la Il·lustració, anomenats ''protofeminisme'', tot i que no podem parlar de la continuitat d'aquests moviments com a feminisme entengut avui dia (significat del s. XVIII). Donat que molts autors liberals van rebutjar el feminisme, l'escriptora Olympe de Gouges creà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, tot i que autors com John Start Mill o Nicolas de Condorcet van defendre els drets de la dona.

Podem definir el Feminisme en tres etapes:

La primera onada (s.XIX- principis s. XX) va ser la primera etapa del feminisme pròpiament dit, centrant-se en la obtenció de la igualtat de la dona en relació a l'home en termes de dret de propietat, igualtat de capacitat d'obrar i igualtat de drets dins del matrimoni. Cap a finals del s. XIX els seus esforços es van concentrar en la obtenció del dret a sufragi. A la fi, lluitaven pels drets legals.

La segona onada feminista s'exten entre els anys 1960 i finals de 1970 i amplia el seu ventall d'enfocament. Si fins al moment el moviment feminista lluitava per a l'obtenció de drets legals de la dona, la segona onada va lluitar per acabar amb la desigualtat no oficial, la desigualtat en sexualitat, en la familia i en el lloc de treball entre altres. Pren consciènca de que no existeix un únic model de dóna, sino diversos determinats per qüestions socials, étniques, nacionals, regionals...

La tercera onada començà als anys 1990 i s'extèn fins l'actualitat. Aquesta corrent s'allunya de l'esencialisme i les definicions de feminitat. Les definicions de gènere i sexe són esencials en aquest tercer moviment donada la varietat d'enfocaments, solucions proposades, visions dels problemes i la carencia d'un objectiu clar comun que reflexa elc aràcter postmodernista d'aquesta onada, que incorpora diferents corrents feministes.

Persona i societat

Cosmovisió: La cosmovisió és el conjunt de reconeixements i creences que conformen la imatge general i individual del món que té una persona, época o cultura, a partir del qual interpreta la seva propia naturalesa i la del món com a tal. La cosmovisió defineix nocions comunes que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, la economia i la ciència fins la religió, la moral o la filosofia, de manera que com més amplitud de coneixement tingui una persona en els diferents àmbits de la ciència, la tecnologia, les arts i les humanitats, més podrà afavorir a l'elaboració d'una cosmovisió que li permeti interpretar el món.

Podem dir que la cosmovisió comporta un conjunt de principis comuns que inspiren teories o models a seguir, és a dir, idees de l'estructura del món que crea el paradigma des d'on es desenvolupen les restants idees.

Sentit de la vida: Definim el sentit de la vida com l'explicació que intenten donar la filosofia i la religió al perquè de l'existència, la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció, entre d'altres. La qüestió de trobar un sentit a la vida la trobem des de la Grècia Clàssica i ha tingut respostes molt variades al llarg de la història, des de l'absència d'un sentit i la trascendència fins a la recerca de la felicitat.

Angoixa: L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme (elevació del ritme cardíac, tremolors, suor...). L'angoixa ha estat tema d'estudi de la psicologia i de la psicoanàlisi,aportant coneixement i transformant-la en un dels seus conceptes fonamentals. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal al ser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa és el que provoca el desig de fugir o evitar una situació potencialment perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat. Segons aquesta deducció l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.

Autoajuda
Superstició: és la creencia en que un determinat fenòmen o situació té una explicació mística, màgica o sense evidència científica. En el camp de la psicologi ens refeririem amb superstició al resultat de jutjar la informació que té el nostre cervell. Un prejudici cognitiu és una distorsió cognitiva en la manera de percebre la realitat.

El pensament màgic conforma la base de la superstició, assentant una forma de pensar i raonar generant opinions que careixen de fonamentació lògica estricta, basada en percepcions psíquiques subjectives.


Religiositat: És el conjunt de creencies i pràctiques d'una comunitat o conjunt de persones. Es un concepte relacionat amb la cosmovisió ja que cada religió dóna la seva visió i interpretació del món. La religió inclou tradicions, escriptures, història i mitologia i es pot associar en alguns dels seus aspectes a la filosofia.  

Laïcitat: La laïcitat es refereix la corrent ideològica, política i legislativa que defen, afavoreix o imposa la existencia d'una societat aconfesional, és a dir, alienta a creences religioses, catalogant els societats i pobles com ''estats laics'' o ''no confesionals''. La separació de l'església i l'estat va tenir lloc a França al s. XIX desprès de la Revolució Francesa. Això suposà que l'Estat francès va lluitar fins aconseguir separar l'educació de les ordres religioses, transformant l'escola en una escola pública i per tots. Els laïcs consideren que la seva idologia garantitza la llibertat de consciència, la no imposició de normes i valors morals



Secularitat: és el corrent o tendència que tenen lloc a les societats des de que la religió perd la seva influència sobre elles, de manera que unes altres institucions formen el monopoli i la transmisió de valors. Amb la creació del concepte secularitat, lo religiòs va ocupar un segon lloc respecte a lo profà, que comporta la interpretació de la vida d'acord amb els principis de la raó. L'associem al sentit de viure el temps present.


Consum: entenem per consum la acció i efecte de comprar massivament i de manera efímera, utilitzant els productes i serveis per tal de satisfer necessitats primàries i secundaries, produint una utilitat en el consumidor. En consum masiu a donar pas al consumisme i a la societat del consum.


Cosumisme: el consumisme es refereix a l'acumulació, compra o consum de bens i serveis considerats no esencials que promou la competitiva riquesa com a signe d'estatus i prestigi dins d'un grup social. El consum massiu é suan de les característiques de la societat actual o té la capacitat d'idealitzar els seus efectes i consequències associant la seva pràctica a l'obtenció de la satisfació personal i la felicitat pròpia i individual.

En la persona i la societat això té uns efectes (a qui eduquen, per què, quines son les finalitats).

El consumisme es veu incentivat principalment per:

• La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.
• La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
• La baixa qualitat d'alguns productes, que comporten un període de vida relativament baix, els quals són atractius pel seu baix cost, però a llarg termini surten més cars i són més nocius per al medi ambient.
• Algunes patologies com a obesitat o depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, creient amb això que podem resoldre el nostre problema consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos o un altre tipus de productes.
• La desferra inadequada d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per uns altres.
• La cultura i la pressió social.