TEMA 12

TEMA 12: PEDAGOGIA COM A SISTEMA
Educació ComunicActiva
L'escola és un espai de socialització on els docents han de inculcar als alumnes els valors de respecte, tolerància i convivència. En la societat actual, on la globalització produïda amb la generalització de les xarxes socials i internet i amb la caiguda del mur de Berlín, que comportà l'homogenització del sistema capitalista, la comunicació i les relaciones entre persones, societats i cultures estan a l'ordre del dia sense importar el lloc on estiguis. L'educació, per tant, ha de guiar els alumnes cap a una bona integració en la societat no només per afavorir la interacció i la inclusió de tots el ciutadans, sinó per conèixer el món i poder adaptar-nos a ell, que evoluciona a gran velocitat. Per tant, l'escola ha d'adaptar-se al dinamisme de la societat, fomentant la participació, el treball en equip i l'esperit crític de tots els alumnes. Per tal de fer evolucionar l'educació i l'ensenyament cap al futur, cal:

ACCIÓ directa dels docents amb els alumnes, les pràctiques s'han d'innovar per tal d'adaptar l'escola a les necessitats socioeducatives de l'alumnat  PRÀCTIQUES
Renovació pedagògica, ajustar l'acció als alumnes
DECISIÓ de currículum, direcció, la gestió per part de l'Administració  AUTONOMIA
Ordenació educativa, regulació administrativa
PENSAMENT i recerca de renovacions i canvis que calen a l'educació   ACTUALITZACIÓ   DE TEORIES, FORMACIÓ PERMANENT

Hem d’aconseguir lligar aquestes tres elements per tal d'aconseguir una renovació pedagògica fonamentada en uns principis i unes aplicacions dia a dia, com van fer Freinet o Montessori. Cal distingir la diferència entre innovacions educatives i renovació pedagògica: d'una banda, les innovacions educatives venen des de fora de l'escola com, per exemple, l'educació per la salut. Són aportacions que introduïm a l'escola des de fora d'ella per necessitats d'adaptació a la societat, com la introducció de la informàtica a l'escola o les TIC amb les aules 1x1. D'altra banda, les renovacions pedagògiques són canvis en les teories educatives que s'han d'aplicar i fer pràctica d'elles dia a dia per que docents i alumnes canviïn la seva manera de treballar, adaptant-se a les seves necessitats, capacitats i possibilitats, ja que la societat canvia i té altres necessitats. Podem relacionar aquestes renovacions amb les aportacions del pedagog Célestin Freinet, qui va construir unes ''tècniques'' pedagògiques ja que, segons ell, les tècniques poden ser adaptades a diferents contextos i poden ser actualitzades. Les tècniques de Freinet responien a les necessitats educatives dels alumnes de la seva època però, com veiem, tècniques com el text lliure, la correspondència escolar i l’assemblea de classe són activitats que s'adapten a qualsevol context perquè permeten la estimulació de la seva curiositat, la expressió lliure de l'infant, i la cooperació. Freinet tingué en compte la societat en la que estava i incorporà eines de la societat (radio, televisió, fotografia) a l’educació: sistema escolar integrat en la societat per tal de posar l'escola al nivell de la societat, de manera que com la tecnologia i la societat avança, l'escola ha d'avançar-se i introduir les TIC contemporànies, però cal una RENOVACIÓ PEDAGÒGICA que adaptin els mètodes d'aprenentatge a aquests canvis tecnològics: no es pot progressar si no es canvies les maneres d'ensenyar tot i que es canviïn els recursos d'aprenentatge perquè la manera d'aprendre serà la mateixa que sinó s'haguessin introduït: vet aquí el fracàs de les aules 1x1.
Montessori veia necessitat de desenvolupament en els infants i creia que s’havien de crear les condicions per que els nens es desenvolupessin naturalment amb un pla de desenvolupament que té al seu propi cos. Posar a l’abast els instruments necessaris per aquest desenvolupament biològic: acompanyem l’infant i esperar el moment llindar de maduració per que aprengui a fer allò però seguim-lo. No hauria d’haver currículum, el currículum en ed. Infantil és viure i relacionar-se. Decroly no és tan natural, és social-cultural i fa de la globalització, observació, associació els principis fonamentals del seu mètode, el qual organitza i per arribar a la finalitat de l’aprenentatge.
L'escola de la societat de masses telecomunicada és l'escola activa de  que Ferrière va descriure als 30 punts de l’Escola Nova al 1913, reflexionada, ajustada a una societat de comunicació de masses. Cal utilitzar tots els recursos tecnològics que tenim a l’abast i ajustar els mètodes pedagògics a aquests recursos però obtenir bons resultats, ja que si adaptem l’escola a les característiques de la societat i a la gran diversitat que hi ha tots els alumnes podran sentir que tenen el seu lloc a l’escola i trobaran una motivació per a progressar, ja que sentiran que l’escola respon a les seves necessitats a cada moment, en el seu moment llindar, com ja va anticipar Montessori.

L’escola és mediació. Podem comparar l'escola a una fàbrica on entren productes i surten resultats: La classe es una fabrica on hi ha unes entrades i unes sortides, és un sistema pedagògic que ha d’estar ben compensar perquè funcioni, de manera que si alguna cosa es descompensa fallarà. L’important és el procés intern d’interacció entre professors i alumes, són les peces més importants del procés d'ensenyament. El coneixement i el currículum son important però es necessari que hi hagi algú que doni i algú que rebi això. S’ha de conèixer els alumnes per entendre el seu comportament, processar la informació segons el coneixement que tens de l’alumne i segons com es comporti ell s'ha de comportar el mestre, ja que el docent ha de tenir com a objectiu primordial conèixer l'alumne i saber les seves característiques, necessitats, capacitats i habilitats per tal d'apartar-se a ell i donar-li resposta. Els humans hem d'adquirir coneixement per viure i que cadascú trobi la seva cultura personal, que cada alumne tingui una manera de ser i sigui ell mateix. Poder escollir el que t’agrada, fer democràcia a l'escola.

Els dos motors del sistema escolar són persones: el mestre i l’alumne. La gestió econòmica, la política d’educació i la família, tot i ser factors de rellevant importància per formar part de l'entorn i la comunitat educativa passen a un segon lloc, ja que el procés educatiu i d'aprenentatge és orientat pel docent i rebut per l'alumne:
mestr@ unitat psicofísica socialcultural adult equilibrat: raó-pensament, emoció-sentiments. Cal que el/la mestr@ tingui un equilibri i una estabilitat emocional per tal d’actuar correctament a classe. El docent no ha de transmetre a l’alumne les seves emocions negatives, de manera que ha de tenir un gran equilibri per saber actuar a classe, estar el màxim actiu i al 100%. Els docents poden treballar en equip i donar-se suport, parlar de dubtes, preocupacions, motivar-se, intentar canviar les coses i recolzar-se quan s’està desorientat.
alumn@ unitat psicofísica socialcultural menor en procés de construcció: estabilitat-desestabilitat. L'alumne ha de ser el centre del sistema educatiu i ha de trobar la seva estabilitat i desestabilitat en la seva construcció com a persona. En aquest apartat la educació emocional té un lloc molt important, ja que es troba en procés de construcció. El pedagog Henri Wallon es va centrar bàsicament en el desenvolupament psicològic del nen i l'educació, plantejant que a la consciència resideix l'origen del progrés intel•lectual, la qual no es presenta en el moment del naixement sinó que és una qualitat que es construeix socialment per mitjà de la simbiosi afectiva. La individualització es produeix gràcies al paper que exerceix l'emoció en el desenvolupament, arribant a afirmar que gràcies a ella els nens construeixen el seu psiquisme. És l'emoció el primera que fa d'intermediari entre l'organisme i el mitjà social,  i aquí (i en el llenguatge) es troben les claus que donen a l'home els seus senyals d'identitat; emoció i llenguatge tenen arrels biològiques, però es constitueixen i estructuren gràcies a l'intercanvi social. D’aquesta manera, la voluntat d’aprendre és de tipus motivacional, de manera que els mestres han de motivar i estimular els infants per tal de que desenvolupin les seves capacitats i habilitats que els ajudi en el desenvolupament del coneixement.


Coresponsabilitat educativa


Qui ha d’educar? L’escola? La família? Els mitjans de comunicació? Educar els infants no és només tasca directa de pares i educadors. Per tal de que un infant es desenvolupi en tota la seva plenitud ha de tenir unes condicions favorables i un entorn que l’eduqui. En una societat amb tanta diversitat, en un món tan complex, ha de ser tota la humanitat la que participi en la bon desenvolupament de l’educació dels infants mitjançant els actes i comportament de tots. Cal tota la TRIBU per educar els infants, tothom a de contribuir al pacte per la infància i tots els ciutadans han d’estar compromesos, ja que és un pacte social que afavorirà a tots. Si tots contribuïm a la educació dels nens estem garantint la creació d’una societat futura on els bons valors i habituds han de triomfar, on no hi haurà discriminació i es garantirà la socialització com a tal. Tot i així, aquesta ciutat educadora és una utopia, però si des de les escoles es pren la iniciativa i s’aconsegueix que famílies i òrgans administratius hi participin estarem creant una generació d’infants que adquiriran uns valors durant el seu desenvolupament que seran traspassats a generacions futures, de manera que el projecte de Ciutat Educadora (1972) que té com objectiu primordial la construcció d’una ciutadania organitzada, autònoma i solidària capaç de conviure amb la diferència i de solucionar pacíficament els conflictes podrà ser possible. Només podrem viure en una democràcia si tots els ciutadans prenem consciència de la importància de l’educació col•lectiva per garantir la construcció d’una democràcia i la ciutadania com projecte col•lectiu, i per això cal canviar comportament, hàbits i actes de la vida quotidiana i dels mitjans de comunicació.