TEMA 2

TEMA 2: L'ÉCOLE NOUVELLE/PROGRESSIVE EDUCATION

Al llindal del segle XX, necessitat del canvi del model escolar

Fonamentació en el coneixement científic

Com ja em esmentat al tema anterior, el il·lustrats van crear la institució escolar. Un segle més tard, van apareixer pensadors que no estaven d'acord amb una escola tan renglada (tot i que era per tothom) i uniforme, per la qual cosa es van veure en la necessitat d'un canvi en el model escolar, buscant la fonamentació en el model científic (no sols filosòfic i institucional).

Preursors

Jan Amos Komenský (Comenius): Teòleg, filosof i pedagog que va donar una gran importancia al desenvolupament de l'ésser humà. Se'l coneix com pare de la pedagogia moderna amb la creació de la seva obra Didàctica Magna, una obra en la que recull el seu mètode d'ensenyament. Comenius buscava la sistematització dels processos educatius, es preocupa per les diferents etapes del desenvolupament educatiu i separa l'educació per edats. Pensava que s'havia d'ensenyar amb la intuició ja que cada aprenentatge ha de formar part d'un altre o induir-lo cap aquest i donava molta importancia a les llengues.Va ser el primer autor en tenr en compte l'alumnat i les seves necessitats per davant de tot.

 

La Didàctica Magna es divideix en tres parts: Didàctica general, Didàctica especial i Organització escolar.

En la primera part, Comenius exposa que els humans estem dotats de sentits i estem sempre en la recerca constant d'aprendre per arribar a la perfecció i ser feliços, sent la honestedat la base de l'armonia. No obstant això, la religió es una forma de vida basada en una relació entre una persona amb l'univers o Déu. En molts casos, l'honestedat, la religió o les ''llavors'' de la ciència no fan donat els seus fruits, concluint que l'home és home quan fa el que ha de ser en la vida: exercici mental i ensenyament. Veiem com per Comenius el progrès de l'home només es pot donar si es desenvolupa en l'àmbit educacional, principi que agafaran els republicans per argumentar que la societat republicana només pot subsistir si els ciutadans són ben educats i ensenyats i coneixen els seus drets, fent de l'educació la base de la República. La formació d'hauria de donar, doncs, a la infancia, on es poden estructurar bé els rols de cada comunitat i cultura perque encara no estan establerts en el nen. Per contra, en l'adolescencia és on més s'ha d'ensenyar per reafirmar els coneixements infosos en l'etapa anterior. Els nens aprendran la educació mitjançant el model dels parells, d'ells depen la educació dels fills envers la societat. Els professor són moderadors per aquesta formació. Les persones han de ser ben preparades i educats segons la seva vocació (donants importancia a les necessitats i interessos de l'alumne), per la qual cosa ningú ha de ser exclòs de l'educació ja que es la principal font de sabiduria i no es pot menysprear a algú per les seves capacitats o amplituds. Tots els homes han de ser encaminats al mateixos fins.

En el segon capítol, Comenius reflexiona sobre l'ensenyament. Amb la frase vol dir que tots els coneixements han de ser ben apresos per mitjà d'un hàbit i com que ens porti a millorar com a persona. Dona molta importncia a la inculcació dels bons costums a poder formar-los: totes les virtuts han de ser ensenyades, començant per les cardinals (prudencia, temperament, fortalessa i justicia) i és necessaria la disciplina per prevenir les males costums.

Finalment, en la tercera part de Didàctica Magna argumenta la necessitat de reforma de les escoles mitjançant un mètode d'ensenyament que ajudi a aconseguir la perfecció, que incorpori assaig dels invents de l'art tipogràfic, que produeixi exemples, no permetre la semblança entre iguals per les seves característiques, l'importancia de l'elegancia, de revisar i corregir i l'utilització d'un paper fort perque no es corri la tinta.

"Enseña todo a todos".

Johann Friedrich Herbart: Deixeble de Kant (va fer les primeres lliçons de pedagogia). Pedagogia derivada de la finalitat) de l'educació (la virtut: acord de la voluntat i les idees étiques), desprès de la revolució francesa ja no es podia imposar un tipus d'educació. Educar de diferents maneres segons el fi que es vol aconseguir ja que la naturalesa és educable i només s'aconseguirà mitjançant la instrucció moral (idees i coneixements conseqïències dels bons sentimentsi virtuts). El seu interès recau en la formació de la persona mitjançant la seva llibertat interior, lliberant-se de les influencies exteriors i convertint-se en un ésser autònom que sigui capaç de exterioritzar les regles de conductes i el preceptes morals, encaminant l'home a governar-se a sí mateix. Si les nocions existent cenquen de noves i poden establir-se relació entre elles serna guardades a la memòria, sinó es perden.
Va prendre la psicologia com fonament de la pedagogia, influenciant autors com John Dewey i la seva escola-laboratori. Formació de la virtut humana, utilitzant com a mitjà el camí científic, per la qual cosa es considerat pare de la pedagogia científica (basada en la ética i la psicologia). Per a Herbart, l'esperit humà és perfectible a través de la instrucció i la recerca de la pau a l'ànima; resultat de la interacció de l'home i el món. És a dir: aprendre per la vida.

Així doncs, el paper del docent és poseir carisma i personalitat per generar interès. Considera al mestre com un artista la misió del qual és educar(disciplinar mantenint l'ordre a travès de la repressió, imposant la summisió que conluirà amb el naixement de la voluntat)  mentre que l'alumne és com un full en blanc que ha de ser emplenat a partir de l'ensenyament. Els valors són una part molt important dins de la pedagogia de Herbart, sent el seu ensenyament intimament relacionat amb la moral. Va establir una jerarquia d'interessos on el punt més alt era generar interès per la religió (era molt religiòs i per la qual cosa rebutjava la necessitat d'un concepte clar de Déu, ja que creia que el més important era percebre'l). Tornada al realisme com crítica a l'idealisme

''La educación es el arte de construir, edificar y dar las formas necesarias''. 
“El bien pensar es la fuente del bien querer y del bien actuar”. quien
instruye a los hombres, los hace al mismo tiempo morales, virtuosos; el professor és la peça clau en la instrucció moral del nen i ha d'avançar i perfeccionar-se amb ells

Johann Heinrich Pestalozzi: Pedagog suís reformador de la pedagogia tradicional que dirigí la seva tasca a l'eduació popular. Dedica la seva vida a fer escola, defensaba compromís per l'infant, conseguia entusiasmar als nens. Fer escola dia a dia, necesitat de libertat en l'educació del nen per que actui a la seva manera. La educació es una ajuda pel nen per que es realitzi correctament.

Pestalozzi afirmà que l'educació només podia donar-se mitjançant a llei de l'harmonia amb la naturalesa, derivant d'aquest principi la necessitat de llibertat en l'educació de l'infant per que pugui actuar a la seva manera en contacte amb el seu entorn. L'educació elemental s'havia de crear, doncs, a partir de l'observació de les experiències, els interessos i les activitats educatives (principi naturalista de Rousseau) i considerà la finalitat de l'educació el desenvolupament de la seva intel·ligencia, dividida aquesta de forma gradual d'acord a la seva evolució, prenent l'individu com una unitat d'inteligència, sentiment i moralitat.  Els principis d'aquesta educació elemental són:

1. Per a l'ensenyament dels nombres (relacions mètriques i numèriques), l'utilització de tabletes amb lletres, les quals acumulava d'1 en 1 perquè el nen conegués la relació dels nombres, al mateix temps que servia per aprendre les lletres. Partir de les coses simples abans d'avançar a les més complicades.

2. Per a l'ensenyament de la forma (observar, mesurar, dibuixar i escriure) s'ha d'enriquir la memòria dels nens amb explicacions senzilles d'objectes i materials. Ensenyar a descriure i a adonar-se de les seves percepcions. Ensenyar al nen, per mitjà del dibuix, a mesurar tots els objectes que es presenten a la seva vista i adquirir habilitats per reproduir. Pestalozzi va pensar que per mitjà del dibuix s'exercitava al nen en la seva escriptura.

3. Per a l'ensenyament del llenguatge, aplicar la psicologia, passant del so a la paraula i de la paraula a la frase (Mètode analític). Per mitjà de l'exercici de lectura i escriptura afermar els coneixements del llenguatge.

4. Per a aspectes generals de la seva Educació elemental, posar en pràctica el mètode d'ensenyar a uns per mitjà d'uns altres, a causa del gran nombre de nens. L'ensenyament de tots dos sexes (coeducació), importància de l'educació creativa i productiva i de l'ensenyament de moral i religió, que es deu iniciar en la família. S'han de considerar que les relacions afectives entre mare i fill, condicionen a aquest gradualment, a desenvolupar sentiments de bondat i amor. L'educació social s'ha d'iniciar en la família i continuar-se a l'escola. Finalment, s'ha de contribuir a la pràctica de l'escola-treball, combinant l'ensenyament de la lectura, escriptura, càlcul, dibuix, moral i religió amb les activitats agrícoles.

Introduí la educacio física com mitjà de fortalesa i resistencia corporal, tancant així l'educació integral que s'esten des de l'esperit fins al cos. Concluint, podem dir que Pestalozzi reivindicava que el procès de desenvolupament humà sensitiu, intel·lectual i moral ha de seguir el curs evolutiu natual del nen, sense adelantar-se artificialment a aquest. L'educació no és sinó una ajuda que es proporciona al nen per tal de que aquest procès es relitzi correctament mitjançant la intuició.

Reformadors socials (no són pedagogs)

Josep de Calasanç: Sacerdot creador de l'escola pes nens pobres, sent fundador de les Escoles Pies (primera escola cristiana) al 1597. El seu pensament pedagògic quedà reflectit en els seus escrits on trobem regles, consells i advertiments per a la pràctica educativa, i en les Constitucions de l'Orde. 

Viatjà a Roma i s'inscriví en Confraries romanes que intentaven atendre i solucionar la misèria i manca de salut de moltes famílies. Calassanç visità famílies al barri de Trastévere (un dels més marginats) on topà amb nois de carrer sense objectiu en la vida que la malgastaven en baralles i el joc. Hi havia escoles en cada barri, però els mestres patien un sou miserable de manera que cobraven dels alumnes. Calassanç els demanà que admetessin més pobres, sol·licità de l'ajuntament que apugés el sou dels mestres, buscà que els jesuïtes o els dominics es fessin càrrec d'aquella mainada abandonada. Ningú l'atengué. Acceptà el repte i a la parròquia de Santa Dorotea en el Trastévere hi trobà un bon rector que li cedí l'aula i transformà l'escola parroquial de pagament en gratuïta per a tots, donant pas a l'Escola Pia.  Calassanç graduà l'escola segons coneixements, de manera que els nois podien passar de la classe inferior a la superior: era la primera escola graduada de primària. L'ensenyament era en la llengua materna, és a dir, l'italià. Va fer que l'ensenyament primari tingués una valor en sí mateix: la lectura servia per llegir cartes i l'escriptura per a redactar-les. Hi afegí l'aritmètica comercial, matèria molt útil per a tots els que anaven després a aprendre un ofici. Amb aquests coneixements qualsevol noi era capaç aleshores de fer un pressupost, entendre el canvi de moneda o passar d'un sistema de mesures a un altre. Els artesans que havien après aritmètica a l'Escola Pia eren capaços de portar-se la pròpia comptabilitat, no necessitaven de procuradors que els estafessin. L'obra de Calassanç no va caure bé a tothom. Trobà opositors en altes jerarquies de l'Església. Competència, perquè amb la gratuïtat s'emportava els alumnes. Problema social, ja que nois d'origen pobre i humil escalaven llocs de prestigi. Als procuradors que s'havien enriquit a costa dels artesans ignorants, ara els deixaven i es resolien els problemes econòmics ells tots sols. Relació amb personatges condemnats o mal vistos.

El 1646 l'Escola Pia va ser reduïda per un breu del papa, és a dir, pràcticament quedava suprimida o a extingir en poc temps. Però Calassanç amb noranta anys (li deien amigablement el Sant Vell) no va perdre la confiança en que l'Escola Pia era obra de Déu i per tant no podia desaparèixer. Calassanç morí el 25 d'agost de 1648.
Un nou papa, Alexandre VII, el 1656 restaurà l'Escola Pia. Josep Calassanç va ser beatificat el 1748 i canonitzat el 1767.

Jean baptiste de la Salle: Sacerdot que forma mestres destinats a l'educació de fills d'artesans i de nens pobres. Creació escoles cristianes. defensor de la idea de'ensenyament obligatori a finals del segle XVII. De la Salle va ser un innovador de la pedagogia que va saber reunir i generalitzar les troballes dels seus antecesors. Sense vacil·lar en els costums del seu temps, optà per un mètode massa lògic i analitic, amb molta insistència sobre els silenci i la llibertat d'epressió i de divertiment dels nens. Aquests princpisi han estat revisats actualment, però en canvi, altres queden valids fins a l'actualitat com el caràcter global de l'educació ( intel·lectual, pràctica, moral), la importància de les bases com són la lectura, l'escriptura, el càlcul, l'ús de la repetició, del control regular, la participació activa i la responsabilitat de l'alumne, entre d'altres.

Marcellin de Champagnat: Sacerdot creador d'escoles rurals, fundador dels maristes. Va arribar a ell el clam d'una pedagogia deficient, amb unes formes desencertades de tractar amb joves i nens que comportava lessions i fracasos educatius. A la vegada s'adonà de la marginació que patien els habitants d'ambients rurals i intentà remediar l'analfabetisme i les necesitats d'aquests. Així doncs, Marcellin dona peu a una nova pedagogia que es caracteritzà per la cordialtat, la idea de viure en presència de Déu i en amistat amb aquest. Una pedagogia que formava en l'amor amb el bé i els valor per sobre del pecat.

Donà una gran importància al sentit social, preocupant-se per fer dels nens bons ciutadans i col·laboradors en les tasques socials fent de la mandra i l'egoisme actituts que no tenen dret a la ciutadania en la pedagogia marista. El mitjans per aconseguir els principis socials i de ciutadania són la presencia continua, l'amor profund i ordenar, solicitus, paciència i confiança, previsió, vida compartida, bon exemple i acollida, aquesta ultima sobretoto amb els nens dificils, els que sofreixen i els més atrasats, que són els que han de trobar en el mestre més atenció i tendressa.

Giovanni Bosco: Va ser un sacerdot, educador i escriptor italià del segle XIX.nFundador delssalesians, va promoure el desenvolupament del sistema pedagògic anomenat ''Sistema Preventivo'' per la formació de nens i joves i la construcció d'obres educatives al servei de la joventut més necessitada en contraposició al sistema repressiu, el qual va sofrir a la seva joventut. El sistema preventiu agrupava nen pobres i creava situacions com colles juvenils, nens del carrer, delinqüència juvenil o explotació infantil, per la qual cosa va ser somès als seus inicis a les realitats i no concebut sota condicions favorables. Alguns dels elements del Sistema Preventiu són:

L'adult-educador-formador ha de ser una persona de vocació per l'ofici educatiu i no practicar això com un mer ofici, ha de ser un perfecte model de conducta i és important que sapiga transmetre una gran quantitat  de continguts

El jove mai ha d'estar sol, sinó sentir-se sempre acompanyat. L'assistència salesiana no és vigilància o guàrdia de nois, sinó una presència formativa i constructiva.

Les activitats lúdiques, recreatives, esportives, artístiques, són essencials en la formació del jove, educació en la llibertat responsable del jove i en el suport als seus talents.

La pràctica de pietat i la fidelitat a la pròpia religió i fe. "No s'ha d'obligar mai als alumnes a freqüentar els sants sagraments; però sí se'ls ha d'animar i donar-los comoditat per aprofitar-se d'ells". Tot i així, l'escola és confesional i la religió forma part de la vida diaria dels alumnes.

L'ambient educatiu ha de ser acuradament examinat de manera tal que s'eviti l'ingrés d'elements nocius per a la formació moral i humana del jove. Don Bosco insistia en l'elecció de "bones companyies", així com la selecció de bones lectures i altres coses. El nen s'ha de corregir perque és ''dolent'' i s'ha d'evitar que segueixi els seus instints naturals 

Don Bosco també exposa com a part del *SPS la "Bona nit", un element nascut en el context dels internats *salesianos, però que després es traduiria també en els "Bon dia", moment en el qual el director, rector o superior es dirigeix als joves amb "paraules afectuoses en públic (...) per avisar-los o aconsellar-los sobre el que han de fer o evitar". La Bona nit o la seva correlativa Bon dia significava una reflexió del que passava en la quotidianitat de l'escola i de les moralitats que d'això podria nodrir-se tota la comunitat educativa. I anotava Don Bosco: "Aquí està la clau de la moralitat i de la bona marxa i èxit de l'educació".

Els alumnes han de coneixer molt bé les normes perque no resultin una sorpresa per a ell.

Amb el Sistema Preventiu, el jove guanyarà afecte per l'educador, ja que el considerarà com un pare i un mestre en el seu sentit més profund.

"Procure el educador hacerse amar de los alumnos si quiere hacerse temer".

Juan Pablo Bonet: Pedagog i logopeda espanyol. Va publicar en 1620 el llibre Reducción de las letras y Arte para enseñar a hablar a los Mudos, considerat el primer tractat modern de la fonetica i logopedua de la llengua firmada. Aquest llibre representà l'ús de signes manuals en forma d'alfabet manual (el llenguatge de signes) amb l'intent de fomentar la educació oral i manual se la gent sorda a Espanya.


El sistema de Bonet de mostres i d'alfabet manual ha influenciat mults idiomes com el llenguatge de sigles francès o americà.

Jean Gaspard Itard: Aquest metge icirurgià francès va ser el reeducador de l'infant salvatge. Com deixeble d'Helvétius, pensava que la educació podia amb tot, per la qual cosa va proposar un pla de rehabilitació i incorporació a la societat per aquest nen.

No solament es va consagrar amb l'estudi fisiològic de la sordmudesa, per la qual cosa es considerat fundador de l'otorrinolaringologia, sino que va interesar-se pels nens incapacitats per adaptar-se. L'arribada del nen salvatge d'Averyron a Paris quan tenia once anys va fer que el mestre d'Itard optès per internar-lo a unc entre amb persones amb deficiències mentals, però Itard va afirmar que no era posible considerar el grau d'inel·ligència i na naturalesa de les idees d'un adolescent que, privat de l'educació des de la seva infancia, havia viscut completament separat del la societat. Així doncs, es va ocupar se l'educació de Victor (el nen salvatge), integrant-lo a l'institut de sordmurds de Paris. Itard creia profundament en la possibilitat d'educar a Victor i utlitzà els principis d'imitació, condicionament i modificació del comportament que el van dur a inventar molts mecanismes d'ensenyament. No obstant això, el nen no va aprendre a parlar i les esperances d'Itard van quedar frustrades.

Pedagogs

Fredrich fröbel. Fundador Kindergarten (jardi enfants 3-7 anys): ''Treballar jugant i jugant a treballar''. Consideraba que els nens aprenen jugant (joc com a treball) i consolida el seu desenvolupament personal i social. L'ésser humà es compost de cos i ànima i l'educació d'aquest no s'ha de coaccionar, aprenentatge intuitiu i sensualista (tenir experiència amb el coneixement) per saber crear interes, donar motius per aprendre mitjançant l'acció, el joc i el treball (aconseguint una evolució conscient de l'home). Els quatre punts que podem destacar de la seva pedagogia són:

• L'estudiant ha de ser tractat d'acord amb la seva dignitat de fill de Déu i en un clima de entendimient i de llibertat. Ha de ser educat en la llibertat i la pedagogia ha de ser dirigida al nen com a activitat creadora.
• El professor està obligat a respectar l'alumne en tota la seva integritat. Aquest punt m'ha semblat interesant i m'agrada perque respecta al nen, no el coacciona i no imposa sobre ell força física o maltracte psicològic. Al llarg de la història s'ha maltractar a nens i s'els ha olbigat a realitzar càstigs físics per realitzar actes ''incorrectes'' a la vista del professor o per no haver fet el que ells volien. Això em sembla denigrant i, el fet de que al segle XIX ho defensès Fröbel representa un avanç per l'educació i la llibertat de l'individu.
• L'educador ha de manifestar-se como un guía experimentat i amic fidel que, con mà flexible, però ferma, guía al discípul. No es sols un guía, sino també un subjete actiu de l'educació: dóna i rep orientació, però deixa libertad.
• Per últim, el mestre ha de coneixer els diferents graus de desenvolupament de l'home per realitzar la seva tasca amb éxit: etapes de desenvolupament infantesa, pubertat, juventut, maduresa.
  (extret de wikipedia) 

Francis W. Parker: El coronel estadounidenc Francis W. Parker és el pare de la Progressive Education. Va creixer i ser educat a New Hampshire, on va començar a donar classe com a professor. Participà en la Guerra Civil Nord-americana l'any 1861 i, en tornar d'aquesta, viatjà a Alemanya per per continuar amb la seva formació, on va coneixer els nous mètodes pedagògics que s'havien desenvolupat de mà de pedagogs com Jean-Jacques Rousseau, Friedrich Fröbel, Johann Heinrich Pestalozzi i, sobretot Johann Friedrich Herbart. 


Creador del Mètode Quincy, que conseisteix en treure la disciplina punitiva i les memoritzacions mecàniques per introduir altres mecanismes  de l'educació progressista com activitats en grup, ensenyament d'arts i ciències i altres mètodes informals d'instrucció com l'expressió oral i escrita, activitats cultural, educació física,habilitats socials, experimentació científica amb materials... Parker es va interesar per l'organizació de les escoles com comunitats democràtiques i va insistir en que simplement intentava aplicar principis derivats directament de les leis de la ment a els escoles.
El mètode Quincy va ser una revolució en el sistema d’ensenyament a les escoles primaries de Quincy, Massachusetts (i més tard va extendre’s per tot EUA). Francis W. Parker es basà en fer aquest mètode amb la idea de que l’educació que els nens estaven revent era superficial, ja que no desenvolupava la seva memoria ni la capacitat de raonament. La teoría de la instrucció, doncs, era equivocada: els nens aprenien com lloros.

La renovació ocupà tots els ambits de l’ensenyament: pel que fa a aprendre a llegar, es a canviar l’estudi de l’alfabet pel de paraules curtes, de manera que els nens podien entendre el significat de les combinacions de les paraules sense adonar-se’n. El nombre d’activitats va ser reduida de set a tres, posant l’accent sobre la lectura, l’escriptura i l’aritmètica. Les lliçons ja no s’aprenien mitjançant la memorització de conceptes, sino mitjançant la pràctica constant d’exercicis, per la quals cosa els nens havien d’escriure molt i utilizar el seu raonament (no mitjançant la mecánica de còpies) i això afavorí a l’aprenentatge de la composició i estructuració de textos i a escriure amb molta facilitat. L’ortografia i la gramàtica s’adquirien mitjançant la correció individual d’errors i s’incorporà l’aprenentatge del dibuix per tal de neutralitzar l’ensenyament, és a dir, reduir el nombre de estudis per tal d’aprendre uns quants a fons i no molts i d’una manera superficial (per la qual cosa els nens només tindrien nocions i no coneixements d’aquella branca). El mètode Quincy té, donc,s com objectiu desenvolupar les facultats perceptives i creatives i el raonament dels alumnes, aconseguir que els nens relitzin les activitats correctament en comptes d’omplir-los el cap amb normes d’analisi de la pràctica. Resulta absurd coneixer la teoria i no la pràctica, ja que si no es fan repeticions de proves mai es podrá adquirir un coneixement encara que es sapiga teoricament com es fa, perque mai haurà tingut l’experiència d’haver-ho fet.

El coronel Parker va ser deixeble de Pestalozzi, qui afirmava que ''els actes arriben molt abans que les paraules, ja que els pensament arriben de els actes en viu'' aplica aquest principi, per exemple, a la geografía: El nen apren paraules mitjançant la repetició d'aquests y no pel contacte visual amb elles, de manera que no signifiquen absolutament res per a ell i les oblidarà ben d'hora. Per il·lustrar aquest punt, Parker explica la seva pròpia experiènciia: ''Un cop, vaig anar a la escola i vaig fer la següent pregunta: algú ha vist una vegada una peninsula? No, mai hem vist una, van esmentar els nens. Semblaba inraonable demanar a uns nens tan petits que haguessin observat ja tots una peninsula de prop, però tenint en compte que quatre de les cinc parts dels nens d'aquella clase havien nascut en una peninsula semblaba incoherent la resposta d'aquests. Parkers s'ens mostra així com un defensor del coneixement a partir de l'experiència i les percepcions.

John Dewey: Filòsof i educador nordamericà, els ideals del qual es veuen representats en l'educació contemporània. Aquest pedagog  es va comprometre a unir les dimensions individual i social de l'educació com a causa d'una societat democràtica, de manera que consideraba que l'escola habia de ser democratica, s'ha de preguntar als alumnes i fer-los participar. 

Considerat com el fundador de la Progressive Education, Dewey va concebre l'escola com un espai de producció i reflexió d'experiències de la vida social que permet el desenvolupament d'una ciutadania plena. Mai va entendre la democràcia com un règim de govern, sinó com una forma de vida i un procés d'alliberament de la intel·ligència. A la lluita de classes i a la revolució socialista, va contraposar la col·laboració de classes i el millorament de la societat per mitjà de reformes pedagògiques.

Segons Dewey, a través de la raó és possible aconseguir l'estabilitat, malgrat els problemes que planteja la realitat. Qüestionava els dualismes que oposen ment i món, pensament i acció. Per a ell, el pensament no és un conglomerat d'impressions sensorials, ni la fabricació d'alguna cosa anomenat “consciència”, sinó una funció mediadora i instrumental que havia evolucionat per servir els interessos de la supervivència i el benestar humans que s'inicia en la interacció entre els factors sensibles i racionals, de manera que aquests no es poden aïllar. Destacava la “necessitat de comprovar el pensament per mitjà de l'acció si es vol que aquest es converteixi en coneixement’’, presentant una teoria basada en la funcionalitat. Home interessat en les qüestions socials i de l'home i preocupat pels problemes de l'aprenentatge, la seva teoria partia de l'estudi dels impulsos que, segons ell, es podien controlar gràcies a l'aprenentatge. Mentre que els tradicionalistes defensaven els coneixements durament adquirits i consideraven que l'educació centrada en el nen era caòtica, anàrquica, una rendició de l'autoritat dels adults (ells es centraven en el programa), els romàntics celebraven l'espontaneïtat i el canvi i acusaven als seus adversaris de reprimir la individualitat dels nens mitjançant una pedagogia rutinària, despòtica i punitiva. Per Dewey, aquest debat era el reflex del dualisme i podia resoldre's si tots dos bàndols “es desfan de la idea funesta que hi ha una oposició entre l'experiència del nen i els diversos temes que abordarà durant els seus estudis''. Pel que fa al nen, cal saber que la seva experiència ja conté elements ( quatre impulsos innats: el de comunicar, el de construir, el d'indagar i el d'expressar-se de forma més precisa), recursos naturals dels quals depèn el creixement actiu del nen que porta amb si interessos i activitats de la seva llar i de l'entorn en què viu i i amb el qe el mestre l'orienta cap a “resultats positius”. Dewey va criticar als tradicionalistes per no relacionar les assignatures del programa d'estudis amb els interessos i activitats del nen i elx romantics que fonamentaven “les facultats i interessos del nen com alguna cosa important de per si mateix”. Seria erroni conrear les tendències i interessos dels nens “tal com són”, d'aquesta manera, una educació eficaç requereix que el mestre exploti aquestes tendències i interessos per orientar al nen cap al coneixement de totes les matèries, que reincorporin els temes d'estudi en l'experiència perquè són el producte dels seus esforços per resoldre els problemes que la seva experiència li planteja. A l'estudiant ha de donar-se-li l'oportunitat de realitzar observacions i investigacions directes i ha de tenir a la seva disposició materials de consulta. Se li ha d'estimular a aprendre actuant. Dewey recalca la importancia de la escola como base d'una activitat professional posterior, formant la facultat de judici en els joves i formant-los per la vida profesional.

Dewey demanava als mestres que integressin la psicologia al programa d'estudis, construint un entorn en el qual les activitats immediates del nen s'enfrontin amb situacions problemàtiques en les quals es necessitin coneixements teòrics i pràctics. Si els mestres ensenyessin d'aquesta forma, orientant el desenvolupament del nen de manera no directiva, haurien de ser professionals molt capacitats, perfectament coneixedors de l'assignatura ensenyada, formats en psicologia del nen (sent capaços de posar-se en la seva pell) i motivacions per tal de convidar a la curiositat del nen.L'escola és un microcosmos de societat, i l'educació ha de ser una versió més controlada del creixement en societat. Tota activitat ocorre en un context social de l'experiència compartit en la comunitat escolar on els nens reben l'estímul i experiència per al desenvolupament social i moral. El progrés de l'alumne és mesurat per la seva capacitat de demostrar la seva habilitat a trobar-se en noves situacions intel·ligentment i expressar i compartir les seves experiències, sent l'escola una comunitat.

Dewey afirmava que perquè l'escola pogués fomentar l'esperit social dels nens i desenvolupar el seu esperit democràtic havia d'organitzar-se en comunitat cooperativa. La creació a l'aula de les condicions favorables per a la formació del sentit democràtic, crear un entorn social en el qual els nens assumeixin per si mateixos les responsabilitats d'una vida moral democràtica quan l'individu aprecia per si mateix les finalitats que es proposa i treballa amb interès i dedicació personal per aconseguir-los. L'aportació més important del treball de Dewey va ser la seva afirmació que el nen no és un recipient buit esperant al fet que li omplin de coneixements. Dewey afirmava que “quan el nen entén la raó per la qual ha d'adquirir un coneixement, tindrà gran interès a adquirir-ho. Per tant, els llibres i la lectura es consideren estrictament com a eines”. Dewey valorava el coneixement acumulat de la humanitat i volia que a l'escola elemental els nens tinguessin accés als coneixements de les ciències, la història i les arts.

En el pensament pedagògic de John Dewey es poden localitzar diversos principis per a l'acció educativa, que ajuden a reflexionar sobre la realitat educativa actual, tals com:

a) La base primària de l'educació es troba en les capacitats del nen, qui ha de ser animat perquè busqui, explori, se submergeixi en l'ambient i aprengui de l'experiència.

b) Les activitats expressives o constructives dels nens són el veritable centre del currículum. Totes les activitats que s'organitzen en classe han de ser vistes com a oportunitats per aprendre.

c) L'acte educatiu ha de promoure que els nens siguin capaços de respondre creativament als problemes i situacions que els plantegen el mitjà social i el natural; que siguin capaços de reaccionar enfront de situacions noves amb interès, flexibilitat i curiositat.

d) Els mestres han de procurar que els nens tinguin oportunitats d'emprar els seus propis poders o facultats en activitats que posseeixen sentit. Per a aquesta fi, han de desenvolupar la capacitat d'observar constant i acuradament els interessos dels niños.la obra intel·lectual de John Dewey ha tingut una repercussió molt significativa en l'educació contemporània, perquè va contribuir a crear una pedagogia funcional i dinàmica.

En l'escola s'ha de treure profit dels recursos naturals del nen per tal de que utilitzi les seves capacitats amb finalitats socials. S'ha d'introduir els avanços industrials de la societat per tal de que el nen es familiaritzi. Importancia de la educació laboral i el treball manual.

''En l'escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals'' .

Ovide Decroly: Ovide Decroly va ser un metge i pedagog belga, naturalista i sensualista (és a dir, creu que ha d’existir una experiencia i contacte amb l’objecte de coneixement). Tenia un concepte dualista de la naturalesa de l’home, format de cos i ànima, de manera que el centre d’interès parteix de les necessitats de l’home.

La metodologia d’Ovide Decroly consta de tres parts per tal de que l’home es logri: observació, associació (matemàtiques, associar lògicament, velocitat, proporcions) i expressió (quan hem provat el nen no nomes ha de fer parlant o escrivint sinó creant per exemple, problemes matemàtics), que es basen en les idees següents: L’escola ha de ser per el nen, no el nen per a l’escola, enfocament globalitzador (sempre aprenem de forma global, analitzant primer un tot i centrant-se desprès en les seves parts, de manera que el nen sabrà fer la separació ell mateix gràcies a l’observació) i la introducció dels centres d’interès  creades a partir de les necessitats vitals com proposta pedagògica basada en el respecte pel nen i la seva personalitat amb l’objectiu de preparar als nens per viure en llibertat. Entre els seus principis es troben el respecte pel nen i la seva personalitat, la preparació del nen per la vida, la llibertat dels alumnes, la oposició a la disciplina rígida, la creació d’un ambient motivador amb grups homogenis, els principis de l’escola activa (nen el centre) i l’observació de la natura.

Dona molta importància les necessitats biològiques del nen (d’alimentar-se, de defendre’s contra els factors externs i els perills i enemics i de treballar solidàriament, entretenir-se i formar-se material i espiritualment) ja que aquestes determinen com és el nen i construeix la seva personalitat a partir de les seves capacitats. L’infant porta innat un impuls, una motivació d’herència de vida, però, tot i així, cal fer saber a l’alumne allò en que destaca per tal de que es motivi més i tregui el màxim rendiment a les seves capacitats i virtuts.

Decroly considerà la combinació de la pedagogia i la medicina perquè mitjançant l’observació tracta de conèixer l’alumne, sent un dels primers en gravar les situacions i processos educatius per tal de conèixer l’alumne. A l’igual que Maria Montessori, s’interessà pels nens amb problemes mentals, aplicant el mètode científic a la investigació dels factors que puguin modificar de forma favorable la evolució intel·lectual, afectiva i motriu dels nens als que observava. També donà molta importància a la higiene dels nens.

"Adaptar la escuela al niño mediante el conocimiento y la observación de cada uno de los alumnos"

"Escuela por y para la vida"

Maria Montessori: Va ser una metgessa, psiquiatra, psicòloga, filòsofa i educadora italiana, creadora del Mètode Montessori. El Mètode Montessori és basa en l’estudi científic del desenvolupament natural del nen partint de l'observació. Montessori considera l'educació com una ajuda pel perfecte desenvolupament del nen en procès de creixement en la vida i societat: part de l’Escola Nova, formació moral, social, física, intel·lectual i espiritual.

La innovació d'aquest moviment consisteix en la llibertat de l'aprenentatge per mitjà de l'experiència (sense deixar de costat els coneixements teòrics-intel·lectuals ) de la qual es pretén que l'home es vagi acte formant en un a consciència crítica i en la qual desenvolupi el caràcter científic (observació, hipòtesi , comprovació i llei ) i l'autodisciplina ; tals criteris pretenen crear en l'home en esperit de llibertat que ho porti a ser conscient i a respondre a la necessitat de la comunitat en la qual es desembolica i a les seves pròpies necessitats. Montessori va modificar les pràctiques educatives en combinar la llibertat amb l'organització del treball. Així en fallir la rígida estructura de l'aula tradicional i brindar al nen lliberteu de moviment, d'experimentació i d'expressió, la Dra. Montessori va respondre a la realitat del nen i va crear un ambient que va facilitar el camí de l'autoconstrucció de l'home. Montessori considera l'educació com una ajuda activa per al perfecte desenvolupament de l'ésser humàsubstentat en un triangle: ambient, amor i nen.

El Mètode Montessori està basat en les necessitats del nen, la pròpia adreça, activitats no competides, ajuda al nen al desenvolupament de la pròpia imatge i la confiança per enfrontar reptes i canvis amb optimisme. Dins dels seus límits de desenvolupament d'acord a les capacitats de la seva edat, el nen pot escollir el treball que més cridi la seva atenció i desperti el seu interès en aquest moment. En fer això, el nen demostra el seu sentit de llibertat i el seu dret d'espontaneïtat. Gradualment el nen adquireix un fort sentit d'independència, seguretat i confiança en si mateix a mesura que les seves habilitats augmenten, ajudant a l'amor natural que el nen té per aprendre i inclourà una eterna motivació per aprendre contínuament, ajudant a est en el seu creixement natural i evitant forçar-li a fer alguna cosa per a això no aquesta llest . El mètode li proveeix a l'alumne la possibilitat d'escollir el material en el qual el vol treballar dins d'un entorn atractiu i lliure del domini de l'adult en el qual el nen pot descobrir el seu propi món i construir per si mateix la seva ment i cos dins de la vida pràctica (aprèn a cuidar-se així mateix i el seu medi ambient), sensorial (desenvolupament dels sentits i enteniment del món al seu al voltant), llenguatge, geografia, matemàtiques, ciències, música, art, ball, costura, cuina, i llengües estrangeres.

El propòsit fonamental d'un programa Montessori és el d'ajudar al nen a aconseguir el màxim potencial en totes les àrees de la seva vida a través d'activitats desenvolupades amb la finalitat de promoure el desenvolupament de la socialització, maduresa emocional, coordinació motora i preparació cognoscitiva, però para això tot l'ambient per a l'aprenentatge (aula, materials, clima social, mestre…) ha de ser d'ajuda per l'educant. D'aquesta manera, el mestre, qui realment es torna un facilitado,r aconsegueix guanyar-se la confiança del petit A través d'observar les coses cap a les quals els nens es veuen constantment atrets, la Dra.Montessori va desenvolupar una sèrie de materials que faciliten el desenvolupament motriu, ajuden a l'assimilació d'idees abstractes per a la construcció de l'aprenentatge i pot arribar a acte-corregir les seves fallades en comptes de ser culpat per les seves falles acadèmiques. La veritable labor del mestre hauria de ser la de facilitar el procés natural d'aprenentatge on tots els materials i activitats subjacents han d'estar a l'abast dels nen, ja que són capaços d'estar concentrats durant llargs períodes de temps. Els nens aprenen per la relació causa-error no per coacció en la seva naturalitat per voler aprendre. Cada nen dóna la pauta per al seu propi aprenentatge.

Un mestre Montessori ha de ser meticulós, observador i altament creatiu , ha de servir de guia i model per als seus alumnes. A les seves aules deu el principi de llibertat amb límits on hi ha un grup de nens de diferents edats sota el principi de respecte als altres i al medi ambient i proveeix al nen amb la idea de societat i convivència on es promou la col·laboració de la comunitat. Els nens més grans ensenyen als més petits i així reforcen el seu propi aprenentatge i modelen exemples de conducta. A través d'observar les experiències de cada nen, el mestre determina si és apropiat introduir una activitat nova a un grup petit o individualment. L'ambient físic d'una aula Montessori té espais oberts que promouen la llibertat de moviment i lliure trànsit de l'els petits. S'usen taules amb cadires, rentamans i banys a l'abast dels nens i catifes per delimitar àrees de treball.


Els principis filosòfics del Mètode Montessori són:

1- Els períodes sensitius: diferents etapes en les quals l'ésser humà es troba capacitat per desenvolupar determinades aplituds o adquirir determinats aprenentatges (moment llindar de maducació). Els principals períodes sensitius són el llenguatge, l'ordre, la percepció sensorial de la vida, el moviment i l'interès pels aspectes socials.

2- La ment del nen, que és comparada amb una esponja per la seva capacitat absorbent d'una infinitat de coneixements, costums i maneres socials, de les quals el nen aprendre l'essencial del món que li envolta d'una forma completament natural.

3- Llibertat i Disciplina: El nen necessita obeir forces vitals per aprendre a creure i afavorir el seu desenvolupament, alhora que s'autodisciplina de manera natural, ja que és una disciplina interna que no s'imposa des de fora. Al seu torn, es afavoreix a la realització i treball en moviment que donarà llibertat progressiva al petit a mesura que vagi adquirint aquesta autodisciplina. Dona una gran importancia al silenci

4- Autonomia: El nen no pot ser lliure sense ser independent en la seva forma de sentir, pensar, i actuar. Cal facilitar a l'alumne a valer-se per si mateix, així adquireix seguretat, sent que és capaç, que pugues, que sap fer-ho.

5- Aprendre fent: El nen necessita estar actiu, aquesta és l'etapa de l'adquisició de coneixements a través del moviment i els sentits, utilitzant un entorn que estimuli la seva curiositat amb materials que captin la seva atenció pels seus colors, formes i tactes. Aquests estimularan al nen en l'aprenentatge i ho guiaran

6- Les diferències individuals segons el ritme d'aprenentatge de cada nen. Així, els de ritme ràpid s'avorreixen, sentint-se desmotivats i generant indisciplina. Respectant el ritme de cada nen l'aprenentatge serà més efectiu.

7- Preparació de l'ambient, ja que aquest té importància vital perquè el nen aprèn absorbint del seu entorn. Cal propiciar un clima d'alegria, treball, tranquil·litat, respecte, neteja i ordre.

8- Actitud de l'adult: L'educador ha de respectar al nen durant el seu procés de desenvolupament i la seva forma d'aprendre, ha de parlar en veu baixa transmetent tranquil·litat, ha de guiar al nen perquè aprengui i no donar-li tot fet.

9- Importància del material que serveix per adquirir determinat aprenentatge, enforteix el desenvolupament psicològic, intel·lectual i social del nen. El material ha d'atreure i despertar interès perquè el nen es concentri en el treball i romangui actiu. Comprenent la seva necessitat de coordinació motora i d'interdependència Maria Montessori va idear una sèrie d'exercicis de vida pràctica anomenats psicoticitat i autonomia. La utilitat d'aquests exercicis és afavorir el desenvolupament harmònic i ordenat dels moviments corporals, satisfer la tendència a imitar a l'adult, facilitant així la inserció de l'ésser humà en el seu ambient cultural, satisfer la necessitat d'independència de l'adult (els nens adquireixen seguretat i confiança en si mateixos), fomentar l'ordre, desenvolupar la capacitat de concentració, el sentit de responsabilitat, la força de voluntat i ajudar a adquirir autodisciplina.

A través de la vista es poden percebre figures geomètriques, grandàries i colors. A través de tacte es pot percebre textures, temperatura, pesos, formes i grandàries per mitjà de tocar els objectes i sentir-los el nen aprèn aquestes relacions per experiència. A través de l'olfacte es poden percebre olors. A través del gust es pot percebre sabors. Tot això s'aconsegueix sobre la base de les experiències que el nen va tenint en el seu aprendre pràctic. Les activitats de vida pràctica preparen indirectament per a qualsevol aprenentatge i per al procés de *lecto-escriptura. Aquests exercicis no segueixen un esquema rígid d'exercicis fixos. Han d'adaptar-se a la cultura del país de cada nen. Poden realitzar-se tant a l'interior com en l'exterior de l'aula. Alguns exemples d'aquestes activitats són:

• Rentar plats (per al complet control del moviment de la part superior del seu cos).

• Rentar taules (moviments circulars d'esquerra a dreta per reforçar la pre- lectura i escriptura).

• Enrotllar i desenrotllar catifes (coordinació motora gruixuda).

• Gatejo, volteig i arrossegar-se (motricitat gruixuda).

• Jardineria (cuido del medi ambient).

• Ball (domini complet de tot el seu cos, coordinació motora).

• Trasbalsar aigua d'un got a un altre (reforç per a motricitat fina).

• Trasbalsar arròs amb una cullera d'un pou a a l'altre (reforç de motricitat fina).

• Obrir i tancar pots (motricitat fina).

• Enroscar i descargolar cargols molt grans (pre-acoloreixo per tenir força en arribar a agarrar el llapis).

«El niño, con su enorme potencial físico e intelectual, es un milagro frente a nosotros. Este hecho debe ser transmitido a todos los padres, educadores y personas interesadas en niños, porque la educación desde el comienzo de la vida podría cambiar verdaderamente el presente y futuro de la sociedad. Tenemos que tener claro, eso sí, que el desarrollo del potencial humano no está determinado por nosotros. Solo podemos servir al desarrollo del niño, pues este se realiza en un espacio en el que hay leyes que rigen el funcionamiento de cada ser humano y cada desarrollo tiene que estar en armonía con todo el mundo que nos rodea y con todo el universo».

Adolphe Ferrière: Burgès creador dels Trenta Punts de l'Escola Nova, gran difussor de l'escola activa, visió molt clara de la diversitat i la cultura. Els seus ideals estan caracteitzats per la transformació i renovació de l'escola antiga i tradicional, ja que considerava que aquesta prolongava excesivament la tutela de l’adult sobre el nen, tant a la part intel·lectual com en la moral (disciplina arbitraria del mestre). Pel contrari, per l’escola nova la disciplina de les persones neix de les accions i reaccions en el medi social de l’escola: és la condció del progrès moral; amb aquests objecte l’escola nova istitueix el regim de l’autonomia dels escolars, reunits en una petits republica escolar.

D'aquesta manera, proposa el concepte d'una escola que es basa en el respecte dels interesos i les necesitats dels infants, l'utilització de metodes actius, es desenvolupament de l'autonomia individual, l'esperit crític i la cooperació amb la finalitat d'ajudar al nen en el desenvolupament de les seves potencialitat, llibretat per la llibertat.

La nova pedagogia és, segons Ferrière, una pedagogia que no pot sorgir  perque no es un mètode sinó un principi; no és una técnica, sinó una actitut. Les escoles noves no tenen  mètode i si tenen algún es la natura. No es dóna un carácter al nen, s’el permet adquirir un. No es fan entrar nocions al cap del nen, es coloca en condicions de poderles conquerir. No s’aplica un sistema preconcebut, són medis ambients on tot es convinat er que el nen creixi.

L’escola nova no imposa res a l’ambit moral. Es limita  a fer posible l’autinomia delsalumnes i aa facilitar-los l’aprenentatge per la llibertat. El nen ha de conduir-se a si mateix darrere un periode d’aprenentatge

Aspectes fonamentals:

• Concepció de la infancia i repercusió en l’educació: nen centre de l’organitació educativa. Es deixa de veure el nen com un ésser passiu i es busquen les seves necessitats per ajustar el proces educatiu a aquestes.
• Concepció del profesor i el seu paper com educador. El mestre té la tasca de mibilitzar i facilitar l’activitat natural del nen física i intelectualment. Ha de determinar les necessitats, formes de treball i inhibicions de cadascun dels alumnes. Relació democrática i de confiança entre alumne i professor.
• Renovació metodológica: alumne en una posición activa respecte a l’aprenentatge. Educación basada en els interessos dels infants, per tant el mestre ha de estructurar les fierents materias de tal forma que despertin l’interès de l’alumne, adaptat el sistema educatiu a les particuarietats individuals dels nens segons les seves capacitats i interessos. Ensenyament socialitzat com complement de la individualització, desenvolupar la cooperacio entre els nen per posar-se al servei de la societat. Contintuts organitzats de forma globa segons interessos la i colaboració escola-familia

Possibles problemes: poca orientació i control, espontanietat i problemas d’estructuració dels continguts, necessitats de molts recursos materials i professionals altament qualificats.

Trenta punts de l'Escola Nova: http://www.doredin.mec.es/documentos/00820073003026.pdf