TEMA 3

TEMA 3: SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPAÑA I CATALUNYA

1r terç del segle XX

Una mica d'historia per situar-nos

Al 1740, el rei Carles III que totes les escoles facin la docencia en castellà obispat feia escoles que si podia es pagava i sino no, ensenyament en català per poder aprendre també el castellà

Espanya va ser ocupada per l'exèrcit napoleònic l'any 1808, imposant un règim liberal basant en el despotisme. En el 1912 es creà la primera constitució espanyola, anomenada ''La Pepa'', basada en el ideals liberals que es van reflectir, entre altres ambits, en l'educació, oferint la gratuitat de la instrucció elementan i la necessitat d'una escola pública. Alguns dels articles sobre l'educació es troben a continuació:

artº 366 En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el el catecismo de la religión católica, que comprenhenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.
artº 367 Asimismo se arreglará y creará el número competente de universidades y de otros establecimientos de instrucción, que se juzguen convenientes para la enseñanza de todas las ciencias, literatura y bellas artes.
artº 368 El plan general de enseñanza será uniforme en todo el reyno, debiendo explicarse la Constitución política de la Monarquía en todas las universidades y establecimientos literarios, donde se enseñen las ciencias eclesiásticas y políticas.
artº 369 Habrá una dirección general de estudios, compuesta de personas de conocida instrucción, a cuyo cargo estará, baxo la autoridad del Gobierno, la inspección de la enseñanza pública.
artº 370 Las Cortes, por medio de planes y estatutos especiales, arreglarán quanto pertenezca al importante objeto de la instrucción pública.
artº 371 Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revision o aprobación alguna anterior a la publicación, baxo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.
(extret de http://personal.us.es/alporu/legislacion/constitucion_1812_educacion.htm)


Així doncs, els hereus liberals seguidors de filosofs com Condorcet crearen l'Informe Quintana (1813), un manifest que defenia l'educació com un instrument de reforma social i un medi adient per la evolució i el progrès de la societat. Els seus principis eren:

-igualdad de todos los ciudadanos ante las luces.
-universalidad de la educación, como consecuencia de la igualdad.
-uniformidad, o el uso de unos mismos libros de texto y de iguales métodos de enseñanza.
-el carácter público y gratuito, especialmente en la primera enseñanza.
-libertad de elección de centro docente. 

Al 1857 s'aprova la Ley Moyano, una llei reguladora d'ensenyament elaborada principalment del Ministre de Foment Manuel Alonso Martínez, basantse a les iniciatives legislatives de Claudio Moyano durant els bienis progressistes i moderats. Aquesta llei regulà els tres nivells d'ensenyament en enseyament primari (obligatori fins al 12 anys i gratuit per a qui no pugui pagarla), ensenyament secundari (instituts de batxillerat i escoles normals de magisteri, permet l'enseyament privat a escoles religioses, anomenats particulars) i, finament, ensenyament superior (universitats gestionades per l'estat). Va comportar moltes disputes per la gratuitat, l'obligatorietat o la llibertat de creació de centres. Aquesta llei actuà fins la creació de la Llei General d'Educació de 1970, que va establir l'edat minima d'escolarització obligatoris als 14 anys i més tard la LOGSE l'augmentà als 16. 

Institución Libre de Enseñanza
La Institución Libre de Enseñanza va ser un intent pedagògic de reforma social i cultural a Espanya a travès de la formació científica i cultural, inspirat en el krausisme i fundada per Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate, Teodoro Sainz Rueda y Nicolás Salmerón entre d'altres. Els creadors de la ILE defenien la llibretat de càtedra, per la qual cosa van formar un establiment educatiu privat i laïc que começà a impartir ensenyament universitari.
Programa de l'ILE: http://personal.us.es/alporu/legislacion/programa_ILE.htm

Francisco Giner de los Ríos: Filòsof i pedagog espanyol que participà en la fundació de la Institución Libre de Enseñanza, el Museu Pedagògic Nacional i el primer Congrès Nacional d'Educació, així com va influit al Ministeri d'Instrucció Pública (1901).


Des de la fundació de l'ILE, Francisco Giner de los Ríos es dedicà a posar en pràctica les idees pedagògiques d'aquesta: formació d'hombres útils a la societat i capaços de concebre un ideal; coeducació i igualtat de les dones envers els homes; racionalisme, llibertat de càtedra y de investigació, llibertat de text  supresió d'exàmens memorístics. Així doncs, el que defensava era el model d'Escola Activa, basada en el mètode científic que preten la formació d'homes complerts oberts a tots els àmbits.

La pedagogia de Giner donava molta importància a la influencia del profesor no per la seva autoritat, sino per seu ampli coneixement. La relació entre ela alumnes i el mestre ha de ser estreta i familiar per que aquest pugui ajudar-lo més en la seva formació i en la consciència. Defensava la pràctica com a mètode de desenvolupament i progrès, tenint cada alumne un quadern (i no un llibre) amb el que treballava al seu ritme, sense examens memorístics, mitjançant l'experiència i l'observació. Com a seguidor de l'escola activa, donava molta importancia a la relació dels infants amb el seu entorn ja que la seva pedagogia era practica i es basava en l'observació i el coneixement de l'entorn, per la qual cosa organitzà excursions a museus, fàbriques i al camp que interessessin els nens i els motivessin pel coneixement.

Manuel-Bartolomé Cossío: Pedagog espanyol impulsor de la Residencia de Estudiantes on va completar els seus estudis i va ser un dels primers alumnes de l'ILE. Va reformar les escoles normals: donaven normes per ensenyar la pedagogia, més tard els alumnes anaven a estudis superior de magisteri per completar la seva formació com inspectors o professor de mestres i va crear las Misiones Pedagogicas, un projecte educatiu creat per l'ILE i el Museu Pedagògic Nacional  (a càrrec econòmic del Ministeri d'Instrucció Pública) que fomentà la cultura mitjançant bilbioteques populars, organització de lectures, sesions de cinema, musical... a les zones rurals d'Espanya on la població era en analfabeta. També pretenien donar orientació pedagògica a les escoles rurals i proporcionar cultura ciutadana.

Va defendre l'ensenyament reflexiu, és a dir, aprendre com a única finalitat de l'educació i un ensenyament democràtic que arribès a totes les classes socials i a tots els llocs d'Espanya, per la qual cosa va crear el projecte ''Misiones Pedagogicas''.

Cal esmentar que al llibre Historia de una maestra, de Josefina Aldecoa es pot veure com van influir les Misiones Pedagogiques als entorn rurals del nostre país de la mà de la protagonista, una mestra que desprès de donar classes a Àfrica durant la II República, torna a Espanya per donar classe a pobles rurals on l'analfabetització regna.





Lorenzo Luzuriaga: Pedagog espantol que s'encarregà de lles Misions Pedagógicas pels pobles, repartint cultura, tocant instruments, llegint, fent teatre (Federico García Lorca va ser un misioner pedagògic també). S'interessà per difondre la cultura en el país d'ignorants. Creà textos pedagògics i participà en la revista de pedagogia. Era un home amb una gran cultura filosòfics i científica que va contribuir amb intentar acabar amb l'analfabetisme que regnava en gran part de la pobació espanyola.

Luzuriaga portà a terme una intensa activitat publicista en temes d'educació, difonent en Espanya les idees del movimiento de la Escola Nova, sobre todo a través de la Revista de Pedagogía. Participà activament en la política educativa de la Segunda República española, el programa escolar de la qual (escola única, activa, pública i laica) portà un profund sentit de renovació política y tècnica de la educació com sistema i de la metodologia i instruments al servei dels educadors. El concepte d'escola única seràuna alternativa renovadora (i inclús revolucionaria) en un moment de confiança plena en la capacitat transformadora de la educació, un intent de renovar les estructures educatives amb el fi de unificar en l'escola allò que la societat divideix. L'autor propone aquí també una profunda renovació de l'escola en l'ordre intern, asumint els mètodes pedagógics i les tècniques didàctiques de l'escola activa.

Luzuriaga sabía muy bien que la educación está siempre en función de un determinado proyecto político. Porque, ¿dónde deben separarse educación, cultura y política? Luzuriaga se planteará este problema, reiterada y contradictoriamente, a lo largo de su obra en España y en el exilio. Tratará de salvaguardar su libertad individual, su independencia y la independencia de sus obras de creación (defenderá siempre encarnizadamente su Revista de Pedagogía, que aparecerá ininterrumpidamente entre 1922 y 1936 ), aunque no por eso va a renunciar a la lucha por unos ideales claros de progreso, que le van a llevar desde las posiciones socialistas más radicales a un republicanismo también muy militante, aunque de más amplio espectro… Luzuriaga va a pasar del radicalismo de la época de sus colaboraciones en el semanario España (1915-16) y el diario El Sol (1917-21) a la prudencia política de los primeros tiempos de la Revista de Pedagogía y del radicalismo republicano al desconcierto del exilio y de la “guerra fría”.s uno de los principales introductores de la denominada pedagogía social (que indica la importancia de la pedagogía fuera de la institución escolar).

Escola catalana i lliurepensadora a Catalunya 
 El lliurepensament va extendre's a Catalunya dins de la majoria de corrents progressistes en contra del sistema de la Restauració, actuant en el marc educatiu, polític i social.

Francesc Ferrer i Guardia:

Ferrer Guàrdia va recollir la tradició moderna iniciada per Rousseau en el segle XVIII (contrària a l'autoritat i a la cosmovisió religiosa)- per a adaptar-la a l'anarquisme i el lliurepensament. Lliurepensador creador de l'Escola Moderna a partir de l'escola de la seva infància, esforçant-se en fer tot el contrari que aquesta feia. Basant-se en la pedagogia llibertària, va tenir enfrontaments amb els sectors més convervadors i l’esglèsia, que veien l’escola laica una amenaça als seus interessos.

Considerava que l’educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional, per tant, era una escola laica, i cultural on considerava necessari la propagació de cultura i coneixement pel progrés del país, allunyant-se de tota noció mística o sobrenatural. L'Escola Moderna es basava en un ensenyament inspirat en el lliurepensament, practicant la coeducació de sexes i de classes socials, insistint en la necessitat de la higiene personal i social, rebutjant els exàmens i tot sistema de premis i càstigs, obrint l'escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i organitzant activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes tindran una insòlita llibertat, faran jocs i exercicis a l'aire lliure, i un dels eixos de l'aprenentatge el constituiran les seves pròpies redaccions i comentaris d'aquestes vivències. La instrucció serà també part d’aquesta educació, comprenent la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència. En les seves aules s'impartien ensenyaments científiques i humanistes, es fomentava la no competitivitat, el pensament lliure i individual, les excursions al camp, el contacte amb la natura i el desenvolupament integral del nen.

Per Ferrer i Guardia, el més important i necessari és, sobretot, l’ensenyament integral des de la primera infància (pensament, sexualitat, sentiments i desenvolupament de la personalitat), de manera que els programes i els mètodes siguin adaptats a la seva psicologia del nen. Així doncs els principis de Ferrer i Guàrdia defensaven la formació d'homes i dones aptes per a evolucionar sense parar, capaços de renovar els mitjans socials i renovar-se personalment. Apuntava a la alliberació de l'individu per sobre de sí mateix i de la societat, un trencament veritablement revolucionari amb els mètodes tradicionals.

A continuació, les paraules de Ferrer i Guardia  l'innaguració de l'Escola Moderna (extret d' http://ferrerguardia.org)
''Us saludo, nens estimats, que sou l'objecte de la institució que neix en aquest moment, el punt inicial de la vida pràctica d'una idea que durarà tant com duri la humanitat. Un saludo, pares que ens heu honrat amb la vostra confiança. Us saludo, treballadors, representant els vostres companys, honreu aquest acte. Tinguem tot ben entès que no som una escola més, sinó la primera, i fins ara l'única, que refusa de sotmetre's als poderosos, que exalta els desheretat, que estableix la igualtat dels estaments i els sexes, que posa a l'abast de la intel·ligència de nois i noies el coneixement de la natura i la darrera paraula de la ciència, sense respectar privilegis, com un homenatge degut a la veritat i la justícia."

Documental de canal 33 sobre Ferrer i Guardia: http://www.youtube.com/watch?v=VBZi0IGisc0

Francesc Flos i Calcat: Pedagog fundador de l'Associació Protectora de l'ensenyança Catalana i del Col·legi Sant Jordi, entre altres per fer front a la causa cultural de Catalunya amb una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant (basat doncs en el principi de Fredrich Fröbel). Desig de recuperacií de la llengua i l'entitat catalana sorgir del desastre del 98, quan industrials catalans i vascos es farten del govern desanimat i sorgeixen moviments independentistes, ja que veuen que no poden progressar si el país segueix així.

La Renovació pedagògica a Catalunya (1906 - 1939)

La renovació pedagògica a Catalunya va ser iniciada de la mà de pedagogs catalans per la recuperació i regeneració de la personalitat catalana a l'escola, ja que la renovació de l'escola representava el punt clau per la regeneració de la decadencia que sofria el país.

Joan Bardina: Pedagog català que va concloure que la educació podia aconseguir la transformació social i cultural del poble català. Va ser el fundador de l'Escola de Mestres, una escola creada per formar mestres que poc a poc anirien assumint la responsabilitat com a professors a les escoles catalanes.

La seva pedagogia era activa, els alumnes havien de viure en llibertat i s’havia de fomentar la seva creativitat. Dins les escoles existien petites ‘’societats’’ que agrupaven els alumnes segons els seus interessos, als quals no els feien enfrontar-se amb exàmens, sinó a una evaluació continuada molt individualista. Com l’Escola de Bardina era principalment per a nens pobres fills d’obrers, era molt econòmica, ja que els mestres gestionaven amb els alumnes l’escola sensera, fomentant l’autogestió d’ambdós bàndols sense personal. El mestre, doncs, havia de ser el guia i l’ajudant dels nens en les seves tasques, sent un apassionar de vocació per l’educació, basant-se aquesta en la voluntat, la confiança i la perseverança. Hi havia una estreta relació entre mestre i alumnes, sent el mestre observador dels interessos del nen i aprofitant qualsevol situació per educar-lo i ser el seu company a l’hora, de manera que el mestre no ocupava una posició superior amb respecte a l’alumne, sinó que era un company. Proposà la coeducació (per la qual cosa l’esglèsia el va catalogar com heretge) i concebí l’educació com el desenvolupament progressiu de les facultats humanes per preparar-se per la vida, per la qual cosa tots els alumnes han de ser sotmesos a un règim de l’esforç lliure i graduat (fer-lo tenir experiències amb dificultats en funció de les seves forces i possibilitats). Només això podran assolir la virtut, la lluita contra les dificultats als que la natura somet a la persona.

Bardina plantejà l’educació física com a base de l’educació integral per tal de fer homes forts i harmònics, donant importància als treballs artesanals i refutant les escoles que només es preocupaven de l’intel·lecte. Va ser un gran defensor de l’educació catalana i consierava que la provenia de l’estat español era encara tradicional, havia de tenir en compte les necessitats i carácter de la civilització catalana i adaptar-se. Aspirava a una educació en català i amb autonomia pedagògica, oferint els seus ideals als organismes educatius per tal de resoldre l’ensenyament a Catalunya, participant en congressos, institucions, revistes, programes polítics de partit, etc. Aconseguí incloure les seves idees peagògiques a la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, qui va decidir a construir un patronat d’escoles catalanes per la reforma i transformació pedagògica de Catalunya, tot i que finalment es va fer enrere. Malgrat tenir unes conviccions molt clares, el fracàs econòmic de l'escola i la manca de recolzament polític per part de Prat de la Riba vam fer que s’endeutés i quedés en la marginalitat de Catalunya.

"No volem fer nens savis. Volem fer nois i noies que siguin persones. Si són savis, millor, però primer de tot que siguin persones".

Igual que Decroly, el seu principi era educar per la vida. Així doncs, més aprendre formules i coneixements, el que volia era que els nens tinguessin experiències el més proper possible a la vida real per tal de que poguessin desenvolupar el seu criteri enfrontant-se a problemes que podien trobar-se a al seva vida. Millor si tenien molts coneixements en els diferents àmbits, però la principal tasca era desenvolupar un valors i el seu criteri personal per enfrontar-se a la vida.

Pau Vila: mestre creador de l'Escola Horaciana, una escola que durà fins a 1912, dedicada a les classes populars que basà l'ensenyament en les necessitats del nen més que en una ideologia concreta i donà una gran importància a l'educació estètica. Pau Vila va realitzar la divisió comarcal de Catalunya, ja que va ser un gran geògraf reconegut no sols a Espanya, sinó a Colombia i Veneçuela.

Renovador de la pedagogia catalana i considerat com el pare de les escoles geogràfiques catalana i veneçolana, va decidir ser mestre gràcies a suggeriment d’un amic que necessitava n mestre per l’escola on treballava. Sense coneixements pedagògics, va accedir a deixar la seva fàbrica i exercir com a mestre. Ràpidament va començar a elaborar les seves pròpies teories i el seu propi mètode que culminà amb l’escola horaciana, un projecte educatiu que s’allunyava de l’Escola Moderna de Ferrer i Guardia perquè el considerava dogmàtic i doctrinari. L’Escola Horaciana tenia com lema “ensenyar delectant”, convertint-la en la base dels més tard moviments de renovació pedagògica que marcarien les escoles de la Generalitat durant la República.  Considerava que en la formació d'un educador, el contingut de l'ensenyament havia de privar sobre la metodologia: per a fornejar un ànec necessitem tenir l'ànec i cap de les receptes possibles podria preparar-se sense ell. L’Escola Horaciana era mixta i introduí els intercanvis escolars, l’estudi de l’entorn, les excursions, l’ensenyament musical, el teatre i els treballs manuals.

Rosa Sensat: Educadora que va contribuir a l'educació pública de Catalunya amb idees pedagògiques de diverses escoles d'arreu d'Europa. Va estudiar a l'escola superior de magisteri i va tornar com a directora de l'escola per a nenes Escola del Bosc (1914), una institució pedagògica nascuda a iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i inspirada en moviments pedagògics republicans. Va ser la primera en parlar a les nenes del drets. Va incorporar noves idees a la seva filosofia educativa (esquemes didàctics de Fröbel i Decroly i moviments de l'escola de Montessori). Segons Rosa Sensat, l'escola ha de desenvolupar tant la individualitat i personalitat del nen com l'educació social. El seu principi didàctic considera al nen com ésser únic i particular i per tant, els mitjans d'educació aniran adaptats a aquest i també al temps i a l'espai en el qual s'educa. La seva metodologia, però, és diferent a la de Froëbel, ja que aposta i defensa que el nen ha d'aprendre a gaudir de la producció, del treball.

Quatre anys desprès de la seva mort (l'any 1961), es va fundar l'Associació de Mestres Rosa Sensat (que va néixer amb el nom d'Escola de mestres Rosa Sensat), l'any 1965. Aquesta associació va ser creada per un conjunt de mestres (responsabilitzat especialment en Marta Mata) que es van unir per millorar l'educació i la qualitat de l'ensenyament, renovant el sistema pedagògic basat en la experiència. L'escola de mestres es fonamentava en la formació permanent del mestre, el fet de cercar dintre de la pròpia pràctica escolar deficient els elements de renovació, el fet de convertir la demanda en resposta. Bona part dels alumnes que van fer els cursos van esdevenir professors o organitzadors d'altres escoles, tot ajudant a la proliferació d'escoles en poblacions i barris molt diversos i assentat-se en el principis de canvis i continuitat de l'Escola Nova, com podem veure en alguns dels punts del seu sistema pedagògic: valoració del grup-classe, de l'equip de mestres, de la importància de la col·laboració efectiva entre pares i escola...

 Els objectius d'aquesta eren:

• La difusió de teories i pràctiques pedagògiques orientades al desenvolupament global de la persona, basades en el respecte per la personalitat de l'infant i la seva llibertat, i promotores de la participació activa dels infants en el seu propi aprenentatge.
• La formació permanent dels mestres, basada en l'experimentació i alhora en la teoria, sempre passant per la reflexió individual i col·lectiva.
• La consecució d'una escola pública, democràtica, laica i arrelada en la realitat del país, per mitjà de la participació activa de tots els seus membres, mestres, pares i alumnes, en la gestió de l'escola i en la definició de la línia pedagògica del centre.

Objectius extrets de: http://www.rosasensat.org/quisom/ca/1/

Eladi Homs: Fundador de les escoles d'estiu, s’interessà per la renovació de l’ensenyament que es feia a les escoles, però també veu que molts mestres només són aficionats, els manca coneixement. Així doncs, va introduir noves tècniques per renovar l'escola: cartilla per a renovar el mètode de lectura, edició d’una antologia de textos per a desenvolupar el gust per la lectura a cada edat, primer assaig d’introduir el mètode Montessori a Catalunya, higiene pública dels locals escolars, informe sobre noves construccions escolars, projecte de reorganització de l’Escola Elemental del Treball. Va esdevenir director de l’Escola Montessori, professor als Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya i membre redactor de la ponència sobre els estudis Normals Catalans el 1921.

Opta pel catolicisme social i Escola Nova (ciència+pedagogia+religió), assenyalant a la necessitat de la moral i la identifica amb la religió atès que fins aquell moment n’ha estat la portadora però concreta el missatge cristià en “servei social” afirmant que “estimant els homes és com millor s’estima Déu.” (extret del text sobre Eladi Homs de Martí Teixidó).

Les Escoles d'estiu van ser introduïdes per Eladi Homs i van ser organitzades per la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. Les escoles d'estiu es van formar per tal d'oferir cursos de perfeccionament de professorat durant el període d'estiu. Aquest ''cursos'' no eres més que una trobada de mestres dels països catalans que donaven la seva opinió i mètode pedagògic per discutir problemes d’educació, des de la didàctica més concreta fins a la política educativa, passant, i aprofundint-hi especialment, per la pedagogia del «fer de mestre», la dinàmica del «grup classe», «l’equip d’escola», la «inserció en el medi». 

(del PDF extret de http://www.rosasensat.org/quisom/ca/2/)

Alexandre Galí: Deixeble de Pompeu Fabra, es va encarregar de l'escola Vallparadis de Terrasa (1910), una de les primeres escoles d'ensenyament actiu. Cal 1924 funda l’escola Blanquerna amb deixebles de Montessori.

El seu objectiu era conservar el català i estabilitzar la llengua per estendre les tècniques de l’escola activa. Proposa exercicis per a cada lliçó individual de cada alumne (treball autònom) i si aquests tenen dubtes, es fa un sessió col·lectiva d’aclariments. Elaborà l’escala de la lectura en la qual la lectura primària es basa en càntics populars per aprendre millor. Nega la teoria de les imatges (memòria fotogràfica) i vol constància en el treball per progressar. Considera que l’educació no es llibertat, sinó tot el contrari: adaptació, limitació i inclús coacció. El seu llibre més important és Mesura objectiva, on recull els sistemes de mesura, donat que la seva pedagogia estava basada en la didàctica.

Artur Martorell: formador de mestres

Josep Estalella: Pedagog ben format a ciències i influenciat per la Institución Libre de Enseñanza, va ser anomentat al 1932 director del Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on plasmà el seu mètode i es preocuoà per la preparació del professorat. També va ser president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques en el bieni 1933-1934.

L’Institut-Escola aspirava a ser un centre de vida on cada alumne havia d’afaiçonar la seva pròpia personalitat d’una manera autònoma, lliure i responsable. No era partidari d’una relació pedagògica freda i unidireccional (que anés del mestre a l’alumne, sense possibilitat de retorn), sinó que ambdós havien de participar activament en l’acció educativa, i així cadascú havia d’assumir la seva pròpia responsabilitat. De fet, qualsevol situació tenia interès pedagògic si l’objectiu era la formació completa (més enllà de la pura instrucció) de l’infant que trobava en la vida col·lectiva de l’Institut-Escola una continuació de l’àmbit familiar. Així doncs, l’Institut-Escola era una llar en què convivien estudiants i professors amb entusiasme, esperança i optimismo.

Definia l’home (a l’igual que Eugeni d’Ors) com l’ésser que juga i treballa, partidari dels mètodes de l’Escola Nova i l’escola activa, que busca el cultiu de tota l’activitat del nen fins arribar a la seva autonomia en la pròpia activitat, de manera que l’educació no es limita a la dimensió intel·lectual sinó que busca la formació integral (aspectes físics, morals i estètics, sense bandejar el treball manual). Cada alumne de l’Institut-Escola havia d’aprendre alguna art industrial, fins adquirir un cert grau de destresa, d’aquí que la seva proposta pedagógica, que aspira a salvar la separació entre escola i vida, sigui global en un tot que excel·leix la responsabilitat de l’alumne. L’eliminació dels exàmens i dels llibres de text que van quedar relegats a la simple consulta, del programa oficial, del manual del catedràtic i de l’examen final, ja que l’origen del coneixement rau en la investigació (inquirir, observar i experimentar) i no en l’exposició passiva per part del professor, ni en la repetició del llibre de text per part de l’alumne. L’Institut-Escola era ben diferent ja que fomentava el treball individual i col·lectiu a través d’un mètode actiu i participatiu que comportava que els alumnes aprenguessin per ells mateixos.

Pere Vergés: Director escola del mar, on es supeditava els procediments pedagògics a la vessant preventiva de la salut del alumne. D’aquesta manera, el nombre d’hores de treball era inferior al nombre d’hores d’esbarjo, d’àpats i el dedicat a la cura naturista.

Per Pere Vergés era molt important tenir en compte els nens, però també la Institució Escolar  els mestres, tant en la seva organització com en la instrucció i comportament. Insistí en les teories filosòfiques i estètiques del Noucentisme, en especia a ‘’Vida Social’’ on valorava la capacirar d’autocontrol i la voluntat, tractament de les dificultats educatives i la intervenció davant dels alumnes i mestres. En definitiva, ensenyava a nens i mestres aplicant el seu propi sistema educatiu que es basava en la necessitat de treballar en equip per arribar a ser una persona integral.

UN NOU PEDAGOG EXPLORAT: EUGENI D'ORS

UN NOU PEDAGOG EXPLORAT. EUGENI D'ORS: Eugeni d’Ors va ser el promotor i ideòleg del Noucentisme, un moviment amb el que es va voler modernitzar Catalunya intel·lectualment i culturalment  contra les manifestacions romàntiques i modernistes, arribant al context de la cultura europea. D’Ors pensava que Catalunya havia tingut un Renaixement pobre, de manera que s’havia d’establir una ‘’creuada neohumanista’’ a favor del coneixement i la cultura. Es tractava una lluita per la cultura que s’havia de dirigir des de dalt, donant un toc elitista i il·lustrat que sovint xocava amb les posicions populars que volien reformar la societat des de baix. Eugeni d’Ors proposava la formació d’una classe dirigent capacitada i culta que sabés portar les regnes del país, per la qual cosa calia restablir amb l’ajuda de l’educació i la cultura l’ordre i la civilitat. Catalunya havia d’esdevenir una mena de ducat culte i refinat, amant de les arts i les ciències a través del progrés i el saber, situant-se davant dels països civilitzats. Des de la perspectiva pedagògica, D’Ors es distancià dels plantejaments de Jean-Jacques Rousseau, considerant que el sentimentalisme i l’espontaneïtat de la pedagogia de Rousseau no constituïen bones receptes educatives. S’havia d’oblidar a Rousseau i optar per un autor renaixentista com Rabelais i remarcà la importància de l’estudi, el treball i l’esforç, l’ètica humanista

Proposà doncs l’Obra Ben Feta, una pedagogia que ofereix un aspecte estètic accessible a tothom, al marge de classe i condició social, ja es tracti de treballadors manuals o de professionals liberals. Confereix a la seva pedagogia una dimensió estètica que implica totes les facultats humanes, entenent-la com la síntesi d’un procés formatiu que fusiona el conèixer (pensar), el jugar (crear, imaginar), el fer (produir) i l’esforç (cultiu de la voluntat). Crear dóna sentit a la vida humana perquè gràcies al treball l’ésser humà transforma la naturalesa en cultura. D’aquí prové aquesta estètica que reclama la perfecció, és a dir, fer bé les coses, trobant-nos davant d’una autoritat que ofereix grans possibilitats pedagògiques des del moment que qui la posseeix ja no actua guiat per la potestat. En altres paraules: el prestigi del mestre es troba condicionat per l’autoritat que es deriva de la seva obra.

Emfatitza en la seva obra el paper dels mestres, que han d’assolir una autoritat que provingui del prestigi que es guanya i consolida diàriament en el treball quotidià, la seva vàlua personal i professional seguint l’exemple dels artesans. D’altra banda planteja una pedagogia a manera d’un lent aprenentatge a través de l’esforç i el treball, no a traves de la creativitat ja que són aprenents que s’han d’esforçar de manera responsable. D’aquesta manera, Eugeni d’Ors s’allunya del romanticisme pedagògic i de l’espontaneïtat vitalista que a s’havia impulsat a través de l’Escola Nova. L’Obra Ben Feta ha de respondre a la vocació que sent cada infant, sent  la professió una resposta a la vocació que experimenta. L’educació és, doncs, un procés d’aprenentatge que exigeix esforç i treball i sacrifici perquè només l’Obra Ben Feta pot justificar una pedagogia que sap que les coses ben fetes no tenen fronteres.

«Todo pasa. Pasan pompas y vanidades. Pasa la nombradía como la oscuridad. Nada quedará a fin de cuentas, de lo que hoy es la dulzura o el dolor de tus horas, su fatiga o su satisfacción. Una sola cosa, Aprendiz, Estudiante, hijo mío, una sola cosa te será contada, y es tu Obra Bien Hecha».

Considero que el missatge d’Eugeni d’Ors pel que fa a l’Obra Ben Feta és aplicat encara avui dia, en l’actualitat. El sistema educatiu actual es basa en unes ponderacions del 0 al 10, el que vol dir que de 0 a 4,9 és suspens i de 5 a 10 és aprovat, sent el 10 la culminació de la perfecció en aquell treball, examen o assignatura. Tot i així, Eugeni d’Ors creà l’Obra Ben Feta com a culminació del coneixement mitjançant la implicació de totes les facultats humanes, fusionant el conèixer (pensar), el jugar (crear, imaginar), el fer (produir) i l’esforç (cultiu de la voluntat), allunyant-se l’actualitat d’aquest factor. Avui dia no es dona importància a l’experiència, els nens han ‘’d’aprendre’’ només mitjançant la teoria, que no considero que sigui aprendre ja que mitjançant la memorització no es pot aprofundir. És a dir, si s’obliga a memoritzar tot un llibre per set assignatures que té, el nen no podrà amb tot ja que ho podrà memoritzar un temps però s’oblidarà, només es quedarà amb allò que s’adapti als seus interessos, que el motivi realment o que s’hagi fartat de comprovar mitjançant exercicis i pràctica, LA PRÀCTICA. Considerem motivar la creativitat d’un nen posant-li un full de paper al davant i dient-li que dibuixi el que vulgui, sense tenir en compte que cada nen és un món, que cadascú ve condicionat per les seves facultats biològiques i els factors determinants del seu entorn; el generalitza, no es dona peu al desenvolupament individual i al ritme que es pugui, si no arribes a aquest nivell en aquest temps suspens, si no ho has memoritzat per aquella data suspens. El fracàs escolar no està en els nens, sinó en el sistema.